Incendiaris

Una de les veus que més titulars ocupa últimament és la del president dels Promotors Immobiliaris. Fa dues setmanes, en un acte del Partit Popular, va dir vívidament i sense cap mesura que, segons ell, a la Comissió Balear de Medi Ambient se li hauria de calar foc. Aquest senyor atacava directament la feina dels tècnics de la comissió dient que obstaculitzaven els projectes quan senzillament exercien la seva feina, que implica, a vegades, emetre informes desfavorables o favorables amb condicions. Unes declaracions que aquesta mateixa setmana s'apressava a rectificar sense perdre l’oportunitat, però, de tornar a obrir la boca per donar missatges incendiaris i sense complexos, dient que la direcció de la comissió l’havia polititzada l’anterior director de la Comissió, Antoni Alorda; així, directament i sense manies. Així mateix, deia obertament que “ser ecologista sortia barat quan havien de pagar els ciutadans” i que s’haurien de perseguir per llei els polítics que prenen la decisió de protegir territori perquè pagassin ells les indemnitzacions. Deia, a més, que haver pres la decisió de protegir era un acte de supèrbia. Però, sorprenentment, no considera d’una supèrbia aclaparadora –que és el que jo consider– que ell mateix se senti amb el dret i la legitimitat de sortir a la palestra a apuntar a la tasca d’algunes persones, a advertir que caldria cremar allò que fa nosa als seus interessos, que se senti amb la llibertat d’apuntar a tècnics de l’administració i qüestionar la seva feina i, encara més, a renyar els ajuntaments que no apliquen el Decret Llei 6/2023 de mesures urgents en matèria d’habitatge dient que “no hi ha excusa”, que els ajuntaments “menyspreen” l’oportunitat que els ha brindat el Govern –de la mà i a petició dels promotors, amb qui tenen un “diàleg fluid”– apuntant-los com a responsables “d’enviar els seus residents a viure a altres municipis” i insinuant que no ho fan per deixadesa i perquè van “a allò que els és més fàcil”. La veritat és que tot plegat fa pensar: qui s’ha pensat què és aquest senyor?

Resulta que ara ell dicta les normes i dona lliçons a tècnics de les administracions i polítics de com s’han de fer les coses. La supèrbia que demostra aquest senyor(o) és majúscula i és que ara se sent un home fort. A la fi ha arribat qui escolta les seves demandes de llevar noses (siguin tràmits o gent) d’enmig. La participació ciutadana, garantida en els instruments de planificació urbanística municipal –encara que sigui damunt papers– i els requisits ambientals són una nosa infinita per a aquest senyor. Protegir, per ell, és l’absurd més gran del món i ara està content. Té un govern que pagarà 260 milions d’euros pel caprici dels senyors de Vox pel seu superplà d’elecció de llengua, sumant un motiu més de segregació escolar dins les aules de les Illes Balears. Un govern que en destinarà 350 de l’Impost de Turisme Sostenible a desestacionalitzar, a inversions en establiments hotelers i a nous enginys per atreure més turisme (ah! i un poc pel cicle de l’aigua, no sigui cosa que entra tanta promoció i tant de turisme, l’aigua no basti!). Però ell apunta sense manies que cada “ànima” haurà de pagar amb els seus doblers una indemnització per la qual, en tot cas, si es tracta de demanar comptes a algú, és a aquells qui l’han desprotegida, no als que l’han protegida. Si el Govern el PP no hagués anat a garantir els interessos del Sr. Khün, arribant a un acord urbanístic obviant la competència municipal, ara no ens trobaríem amb aquesta situació. Aquest Govern “seu”, però, està eximit de tota culpa als seus ulls, i no és d’estranyar. Li preparen una nova llei d’urbanisme, per a la redacció de la qual el senyor Martín també deu tenir un “diàleg fluid”, com segurament també el té per a la preparació del decret de “simplificació administrativa”. Que gran se sent aquest senyor!

El vent li bufa a favor, i no és que en aquests darrers anys la cosa no li hagi anat bé, tot i que el relat era el de queixa constant. Hem de recordar a aquest senyor les dades que dimecres passat Mateu Vic de Terraferida mostrava al local del GOB en la presentació del seu estudi d’artificialització del sòl entre el 2015 i el 2021 (anys de governs d’esquerres als quals ell apunta tan directament com el seu pitjor malson). En aquests anys a Mallorca s’han urbanitzat i artificialitzat més d’11 km2 de territori –l’equivalent a 1.400 camps de futbol. En el mateix període s’han construït 5.271 noves piscines, 17 a la setmana. D’aquestes, 1.765 s’han edificat en sòl rústic i 3.506, en sòl urbà. I tot, a un ritme vertiginós. Una superfície equivalent a la Seu (4.360 m2) ha estat edificada cada 19 hores (i ben segur que el ritme segueix creixent i creixerà encara més). Cada hora que passa a Mallorca s’edifiquen 230 m2, però al Sr. Martín això li sembla poc. Que el preu/m2 de compra i lloguer hagi augment fins a convertir l’habitatge en un privilegi i que les tendències a les construccions i promocions de luxe hagin augmentat tampoc no li basta. Cal, per aquest senyor, accelerar el ritme i la inversió: eliminació de la tramitació urbanística via decrets-llei, simplificació administrativa per evitar participació i garanties ambientals si és possible, usurpació de competències bàsiques en ordenació urbanística, cremar el que fa nosa i acusar qui no fa el que ell considera d’ineptes, de respondre a qüestions polítiques ideològiques –ell no, perquè, clar, el capitalisme neoliberal no és una ideologia, no, és la normalitat– o de ganduls. Tot plegat fa que haguem de reconsiderar una atenció especial també nosaltres al sector dels promotors immobiliaris, perquè mentre hem dedicat una bona part de l’atenció a la massificació i al problema turístic, el sector immobiliari i de la construcció ha pogut anar fent i aplanant el seu camí per emprendre una nova onada de despatrimonialització, potser, sense precedents.