I la polèmica va tornar. Una setmana més, les televisions i les xarxes socials s’omplien de vídeos, declaracions i titulars. Amb els mateixos protagonistes. Mateixes polèmiques. I un espai diferent. Estèril. Tothom va veure el que va passar a Altsasu, on simpatitzants i militants de Ciutadans i de Vox van organitzar un acte en homenatge a la Guàrdia Civil. I els deia al començament que una setmana més. I com sempre, els mateixos protagonistes: Ciutadans.
Escric aquestes línies no per entrar en campanya electoral o avançar la confrontació política. A l’inrevés. Escric aquestes paraules com a mostra de la preocupació i com a denúncia davant fets que es produeixen cada setmana per part dels mateixos irresponsables. Els promotors de les contínues divisions a la societat. M’encantaria poder fer un article en què pogués comparar i parlar dels models socials i econòmics dels projectes socialdemòcrata, liberal, de l’esquerra alternativa o el demòcrata-cristià i conservador. Seria fins i tot normal. L’autènticament desitjable. Però no és possible per l’escenari actual. Hem entrat, com a societat, en una espiral de confrontació i extremisme en què els piròmans passegen lliurement pels platós mediàtics i en què els incendis no només no són apagats, sinó que són promoguts. I el més trist, tot per un interès electoral. Un electoralisme que, a més a més, dona resultats.
No entraré a valorar si anar a Altsasu és una forma de provocar i encendre els ànims o si, per contra, és una mobilització necessària i assenyada. Però vull constatar una tendència. A cada lloc on Ciutadans apareix, hi ha conflicte. No tan sols per les consignes guerracivilistes que empra, sinó també perquè els fets es desencadenen juntament amb violència i actes vandàlics a tot arreu d’Espanya. I tot i així, la gent ho aplaudeix. És irònic com ells mateixos, que parlen de l’esperit del 78, o del consens de la redacció de La Pepa, a Cadis, siguin capaços de conjugar a tothom en la seva contra. I és que, quan entres en un Parlament a fer la performança, quan t’enfrontes cara a cara amb periodistes professionals, quan empres un llenguatge bel·licista o, fins i tot, quan tractes l’adversari polític com l’enemic, no en pot sortir res de bo. Destructors nats.
Els mateixos que van de liberals són els que es volen carregar l’autogovern i imposen censura quan no els convé. Els mateixos liberals que ahir eren d’esquerres i progressistes i que, demà, ves tu a saber on acabaran. Els mateixos europeistes que van de la mà de Libertas, partit euroescèptic. Els mateixos que parlen en funció de l’enquesta del dia. Els mateixos piròmans que ho incendien tot, encenent la metxa per ser l’icònic exemple del “Cuanto peor, mejor”. Una estratègia enfocada a destruir-ho tot, a passar la seva ideologia reaccionària per damunt de tot i de tots. I quan ens adonem del que hi ha, si ho feim, quan la gent realment s’adoni que els “reformistes” no són més que incendiaris extremistes, aleshores, serà massa tard per refer i per construir.
Quan la terra està calcinada, ja no torna a créixer res. Estam a temps de parar l’incendi. Estam a temps de fer tornar el seny.