Divendres horabaixa a Barcelona hi havia, com és habitual, un ventall important d’activitats interessants. L’editor de Txalaparta, el navarrès José Mari Esparza, presentava les seves 'Memorias de un editor rojo-separatista', de la mà del periodista i exdiputat David Fernàndez. Hauria estat un bon pla. Entre mil. No va ser l’opció que vaig triar, emperò, un cop liquidada la meva jornada laboral. Hi havia una crida, imperiosa, que no podia desatendre. La gent de Tot inclòs presentava a la capital principatina, a l’auditori de Can Batlló, al barri de Sants, el documental 'Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes'.
L’audiovisual, que està girant per molts indrets de les Illes, és extraordinari. Com va dir Nena Blanquer, la seva productora, el fet que les veus antagonistes al contrarelat que es volia projectar no hi volguessin participar –quelcom comprensible en alguns casos, incomprensible en altres– en el fons va acabar essent quasi millor. Potser no en l’àmbit periodístic, però sí des de la perspectiva de generar un projecte que expliqués el que ha estat silenciat durant anys. Escoltar Macià Blázquez, Sònia Vives, Margalida Ramis, Joan Buades, Ernest Cañada, Antonio Turiel, Ivan Murray, Marc Morell, Neus Prats, Celestí Alomar, Jaume Adrover, Manel Domènech, Magdalena Jaume i Xim Valdivielso és un gust, un aprenentatge i pura vitamina rebel. A alguns d’ells no els conec. Amb la majoria, en algun moment vital hi he tingut relació més o manco intensa. Si això de les trinxeres té sentit, que crec que en té, la seva trinxera és la meva. Sens dubte. Sense cap tipus de dubte.
Com diu el meu estimat Buades, durant massa anys els polítics illencs, fossin de la tendència que fossin, han estat les cambreres d’hotel dels grans llinatges quasi aristocràtics de la gran burgesia turística que “amb una trucada telefònica”, en paraules del professor Blázquez, són capaços de canviar el sentit de les polítiques turístiques de la CAIB. Però no tot està perdut. Crec que és el valencià Turiel qui ho explica claríssimament: encara és factible revertir, girar la truita, fer que no sigui del tot irreversible. Malgrat el mal fet. Malgrat la terra cremada. Si és així, crec que convindria que tothom que té responsabilitats en l’àrea que, des del monocultiu, centralitza el gruix de l’activitat econòmica balear i pitiüsa fes de veure el documental.
Jo reconec que n’he sortit encara més conscienciat, alleugerit de saber que encara hi som a temps, però amb alguns interrogants importants al pap. El primer d’ells no és menor. Com gestionarem col·lectivament el canvi de model? Ningú, en tots aquests anys de debats i polèmiques, m’ha acabat de donar llum del tot, en aquest sentit. Podem vertebrar noves indústries? No ho sé. Desitjo que sí, però el fet, que a Tot inclòs es visualitza, que ens costi tant mantenir una xarxa productiva local mínima em preocupa i m’alarma. Un país que no sap ni pot ni vol impulsar formes noves i enllaçades amb el món de generar riquesa se’n pot sortir? La segona qüestió encara és manco “menor” i donaria per a molts articles. És la classe mitjana d’extracció rural mallorquina –i menorquina i pitiüsa–, exproletària i sense consciència, mesclada amb altres elements forans, un dels principals càncers de l’illa? D’això, no en parlen, però m’inquieta pensar que, per ventura, el gran canvi de mentalitat col·lectiva dels “vells mallorquins” serà el repte més important a afrontar. I per entomar-ho cal fer una revisió, en clau de psicologia comunal, que no tenc clar que amplis sectors vulguin fer. La dreta colonial espanyola –subordinada als interessos de Madrid i del capital neoliberal– i el lumpen proletariat turístic sé més o manco què pensa i com es mou, però, i els sectors centrals de la 'intelligentsia' illenca? Són capaços de veure el pa que s’hi cou? Venen anys cabdals en què seran necessàries aliances entre gent que pensa semblant i valentia per fer girar el timó del destí que per a les Illes Balears va reservar el capitalisme internacional ja els anys de la Guerra Freda. Ens hi posam? Sembla que ens hi van la vida i el país. Si no, com apunta el filòsof Valdivielso –que va ser profe meu– “anam a un suïcidi segur”.