Incompetents contents de ser-ho
La penosa performance que l'exconsellera d'Interior i Justícia de la Generalitat Valenciana, Salomé Pradas, va oferir fa uns dies davant la jutgessa que instrueix el sumari sobre el desastre del 29 d'octubre al País Valencià, va ser –com diu David Miró– una exposició en cru de tota una manera d'entendre la política. No cal dir que cap de les llàgrimes que va vessar l'exgovernant (també exsenadora) davant del tribunal anaven dirigides a les 228 víctimes de la DANA. No: Salomé Pradas plorava per ella mateixa, per la seva mala sort. Plorava de pena i segurament també de ràbia, preguntant-se com era possible que li passés allò.
Hi ha un tipus freqüent que el sistema polític i administratiu espanyol (comptant-hi Catalunya, les Balears i el País Valencià) ha congriat durant les darreres quatre dècades. Es tracta de la persona a qui se li encomana la tasca d'ocupar un càrrec mitjà o alt a l'administració pública i no ho entén com una responsabilitat, sinó com un premi. Un premi rebut amb quin motiu? Bé, un premi que arriba a conseqüència del fet de pertànyer a un partit polític. Si un és dins del partit adequat, i fa bondat (que vol dir imitar els micos de Gibraltar: no sentir res, no veure res, no parlar), tard o d'hora ha de venir la recompensa, que serà un petit càrrec o un de més gros, segons la capacitat que tingui cadascú o cadascuna de saber triar companyies, llocs i moments, de guardar secrets, d'adular (i de saber a qui adular), etc.
Els governs de comunitats autònomes, però també els dels ajuntaments, diputacions, consells comarcals, consells insulars, cabildos i organismes supramunicipals diversos, sense oblidar per descomptat la, diguem-ne, alta política estatal, han produït milers de persones que han tingut el zenit de la seva vida professional quan han ocupat un o diversos càrrecs públics en representació d'alguna formació política. Manta vegada tenen un desconeixement tan complet com desacomplexat sobre la matèria que se suposa que gestionen: la tal Salomé Pradas és una cínica que va anar a recitar-li a la jutgessa allò que al PP li havien dit que digués, però a la vegada no li faltava sinceritat quan s'encomanava “als tècnics”. Dins aquesta visió de la vida pública, un està al seu càrrec per gaudir-lo i per tenir l'experiència de les coses lluïdes que comporta, des de participar en sessions parlamentàries i trobades amb la premsa (que fa mudat), fins a la immersió en una vida social que per a aquest tipus de gent és l'expressió de l'èxit social: inauguracions, congressos, festivals, sopars, lliuraments de premis i altres amenitats de la faràndula política. Per ocupar-se de la part ingrata del dia a dia, de la feina pròpiament dita, ja hi són “els tècnics”, una massa grisa i anònima de gent que, per a les Salomés Pradas d'arreu, tenen l'obligació de treure les castanyes del foc mentre el polític es limita a fer la seva labor “de representació”. De manera que quin disgust i quin compromís, si de sobte moren 228 persones i, com pot ser, resulta que se t'exigeix rendició de comptes.
