Inconstitucionalment

“Encara que us cregueu absolts
en sereu sempre responsables”
Fabrizio de André

Que se consiga el efecto y que se note el cuidado. No trobo millor regal d’aniversari constitucional en el fet que dilluns passat, en la vigília del 6 de desembre, es conegués que el govern més progressista de la història recorria davant el TC una altra llei catalana. Com un bucle. En una mena d’acte d’afirmació perpetu, reiterat i reincident contra la legitimitat democràtica, la legalitat parlamentària i la sobirania política catalanes. Podríem preguntar-nos càusticament quina llei impugnaven ara, demanar-nos a què li tocava el rebre en la darrera urpada o lamentar que tant se val, perquè ja hem perdut el compte de les lleis recorregudes davant el TC –una quarantena llarga en la darrera dècada curta, si la memòria no falla–. Però no. Resulta que li ha tocat una altra vegada a una part de l’articulat de la llei catalana contra els desnonaments. És a dir, a un dels conflictes més estructurals, candents i calents que ens assetgen: el (no) dret a l’habitatge en un context d’emergència social. Com a síntesi dràstica: el dia de l’efemèride constitucional coneixíem un nou recurs que, aviat, ens aclarirà que l’article 47 de la mateixa Constitució espanyola continua sent paper mullat i rebregat. Simptomàtic, el recurs del govern més progre apel·la al dret a la propietat privada en el cas de grans tenidors. "Ningú enrere", deien.

Al capdavall, res de nou: qui s’hauria d’encarregar de garantir sistèmicament aquest dret fonamental és el màxim responsable de garantir la seva violació sistemàtica. No és sobrer recordar que, en els darrers quatre anys, el TC ha tombat o limitat sis lleis catalanes pel dret a l’habitatge, mentre Catalunya no deixava mai d’encapçalar el funest rànquing de desnonaments. L’aniversari constitucional ha tingut en gràcia –i en pena– coincidir amb l’enèsim cop que el GRECO –Grup d’Estats contra la Corrupció, depenent del Consell d’Europa– ha criticat sense embuts la caducitat del CGPJ, del qual fins i tot Lesmes va acabar dimitint. El resultat és que ara resulta que són els mateixos jutges amb mandat caducat els que se situen al marge de la llei, sense cap conseqüència coneguda ni prevista. Tot plegat ajuda a fer-se una composició exacta de lloc. Del lloc on som i alhora on no se’ns deixa estar. Si viure en un habitatge digne és formalment constitucional i estatutari, però alhora és impracticable i impossible, què n’hem de fer exactament? ¿Celebrar una Constitució que sosté tot el contrari del que es fa, que impedeix legislar sobiranament, que se’n riu del desnonat i de qui el vetlla?

Rellegir l’article referit és massa eloqüent: “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”. 40 anys d’inacció i d’inanició, doncs: fent tot el contrari del que havien anunciat magnament. Paradoxalment, han estat més constitucionals els darrers intents legislatius catalans en matèria d’habitatge que tots els revessos constitucionals que han rebut. Diguin 44 si s’escau: 44 anys en què els poders públics han fet tot el contrari del que diu l’article 47. Promoure, de mala manera, l’orgia immobiliària. No està pas malament. Fins i tot els Mossos d’Esquadra van arribar a una conclusió similar l’any passat. La Comissaria Superior del cos, en un extens informe sobre les problemàtiques del dret a l’habitatge a Catalunya, afirmava allò innegable: "De fet, en el marc del sistema capitalista i de l’evolució de l’economia espanyola des de la fi de la dictadura, l’habitatge s’ha convertit en un bé subjecte a l’especulació, en el qual ha primat l’interès econòmic per sobre de l’interès social". 44 anys contra l’article 47.

El constitucional anunci del recurs al Constitucional és doblement dolós. D’una banda, perquè ja fa 15 anys que va arrencar la sagnia malaia i quotidiana dels desnonaments i cap política pública –només un virus anomenat covid-19 i només temporalment– ha aconseguit aturar-los. De l’altra, perquè els impulsors de la llei catalana, moviments socials i entitats civils implicades en la lluita contra les desigualtats –la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica o l’Observatori DESC–, havien demanat que no es presentés recurs contra una legislació que ha aturat entre 5.000 i 11.000 desnonaments de persones vulnerables i que ha evitat 200.000 talls de subministraments a llars en pobresa energètica. El resum constitucional podria ser aquest: a finals de la primera dècada del 2000 vam rescatar el sector financer i immobiliari al preu salvatge de milers de famílies desnonades, majoritàriament en règim d’hipoteques. Aquells expulsats van acabar obligadament reconduïts al mercat de lloguer, nou nínxol on es va encetar un nou cicle especulatiu protagonitzat no només per fons voltors, socimis i grups immobiliaris, sinó també per una nova classe rendista (Pablo César Carmona; La democracia de propietarios. Fondos de inversión, rentismo popular y la lucha por la vivienda; Traficantes de Sueños, 2022). 

Resum executiu: entre el 2008 i el 2019 es van produir als Països Catalans 269.159 desnonaments, que van afectar 700.000 persones. El panorama actual és el següent: el grau d’emancipació juvenil a Catalunya és del 15%, els ajuts públics al lloguer juvenil es van exhaurir en 8 hores cobrint només un 0,64% del jovent afectat, l’exclusió social ja afecta un 30% de la societat catalana, el nombre de pisos buits a Catalunya en mans de grans tenidors és de 35.000 i en els darrers 20 anys el preu de lloguer s’ha incrementat un 101,6% mentre els ingressos de les famílies catalanes només creixien un 33,6%. Sumes i restes del repòquer immobiliari. Res a fer? Contra les paraules oficials buides, els fets concrets sencers. La nova fornada de cooperativisme d’habitatge a la ciutat, en règim de cessió d’ús, demostra altres coses. Al carrer Princesa es pot viure amb lloguers de 400 euros al mes, en la promoció cooperativa de Sostre Cívic. A la ciutat encara dels prodigis, per l’esforç comunitari, hi ha lloguers cooperatius de 29 anys de durada a 570 euros mensuals. A Barcelona. No és cap al·lucinació: és el cooperativisme, més arrelat del que molts voldrien i entossudit a fer que paraules i fets casin. 

Si parlar d’habitatge obliga a pensar indefectiblement on vivim i com viurem, cada suspensió judicial de la pròpia agenda constitucional constitueix una veritable contraagenda fàctica, un contraprogramació calculada, que despulla el pes determinant de l’alta tecnoestructura judicial d’estat. Si en el darrer període el TC ha suspès, totalment o parcialment, la llei de consultes populars i de referèndum, la llei catalana de canvi climàtic, la llei d’igualtat entre homes i dones, la llei d’impostos als bancs o a l’energia nuclear, no cal gaire agudesa visual per entendre el missatge ideològic, tan explícit i implícit com el seu programa polític. Sense passar per cap urna.