La independència i el cinema català

“Un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies”. La cita és del documentalista xilè Patricio Guzmán i m’ha vingut al cap quan he començat a indagar la forma com el nacionalisme català s’ha representat a la pantalla. Donant una ullada a la història del cinema fet a Catalunya podem descobrir-hi un més que rellevant “àlbum de fotografies” propi a través de l’obra de pioners com Fructuós Gelabert, interessat en la captura del nostre paisatge físic i humà; els Film d’Art, que a principi del segle XX ja adaptaven grans clàssics de la literatura i el teatre catalans, o l’impuls que va donar el govern de Catalunya al cinema durant la dècada dels trenta amb la creació d’un Comitè de Cinema. Una època daurada que es va estroncar amb la Guerra Civil malgrat que durant la contesa el cinema del bàndol republicà es va mobilitzar i es van produir prop de quatre-centes pel·lícules. Durant el franquisme les coses es van posar difícils, malgrat que els membres de l’Escola de Barcelona –Joaquim Jordà, Jacinto Esteve, Ricardo Muñoz, Vicente Aranda, entre d’altres– van fer revifar el cinema fet al nostre territori a la dècada dels seixanta. A finals dels anys setanta, Josep Maria Forn rodava Companys, procés a Catalunya, i Carlos Marques-Marcet hi tornava fa pocs anys, el 2015, amb 13 dies d’octubre. Pa negre, d’Agustí Villaronga, per la seva banda, retratava la duresa de la postguerra rural a Catalunya, fins a arribar al triomf d’Alcarràs, de Carla Simón, aquest any, que d’alguna manera recull una forma de vida tan arrelada, tan autèntica, tan nostra.

El resum és extremadament sintètic, falten molts noms i molts films, però dona compte de l’impuls per capturar paisatges, persones, personatges, cultura, llengua i formes de viure pròpies que ha caracteritzat els nostres creadors i creadores. Com si, d’alguna manera, vinguessin a documentar amb fermesa que Catalunya existeix, respira, és, fins i tot en els moments més complicats. Una altra cosa és la forma com els creadors i creadores s’han enfrontat al moviment independentista i com han decidit capturar-lo des de l’audiovisual o transportar-lo al cinema. Aquí hi ha dos aspectes que em criden l’atenció. D’una banda, la inexistència de propostes de ficció, i, de l’altra, la inexistència de cap documental que hagi estat dirigit per algun gran nom de la nostra cinematografia, com ha succeït, per exemple, amb l’independentisme basc a través del film de Julio Medem La pelota vasca. La piel contra la piedra. Per contra, l’independentisme català, amb les seves llums i ombres, els seus múltiples senders i debats, ha trobat la forma d’expressar-se a través de diversos documentals, com Ciutat morta (2013), Quatre d’Onze o L’endemà (2014), entre d’altres. Sense oblidar-nos del documental que Netflix va llançar el 2018 Dues Catalunyes, dirigit en aquest cas per dos directors, un de Cantàbria i un d’Andalusia. Cosa que no deixa de ser una grandíssima ironia que mostra com segueix sent d’espinós el tema, sobretot a Catalunya mateix.

Revisant una possible filmografia internacional al voltant de processos independentistes, em trobo amb relats dels processos de descolonització de l’Índia, com el biopicGandhi ; els problemes de la mirada colonial en films sobre els processos d’independència de les colònies franceses i holandeses a Àsia, com és el cas d’Indoxina ; la politització fílmica de La batalla d’Alger, que descriu la guerra colonial entre 1954 i 1960 a Algèria, o el lideratge polític i social de Michael Collins i la seva contribució a la creació de la República d’Irlanda en el premiat film que porta el seu nom. En totes elles destaca el component èpic, l’enaltiment dels processos revolucionaris lligats a la violència i la necessitat de descriure el viatge de l’heroi, o grup d’herois, des de la construcció del mite, més enllà de l’home. És justament aquesta mitificació, que la ficció obre de bat a bat, la que està fortament arrelada al nostre imaginari i la que, d’alguna manera, manté una fortalesa que només així intuïm que sempre hi és i hi serà. Potser el relat de l’independentisme català és encara incomplet i per això mateix resulta difícil portar-lo a la pantalla des de la ficció. O potser també l’escissió interna dificulta extreure’n un relat únic, al mateix temps que segurament fa de topall a l’hora de construir els mites dels seus herois i heroïnes.