Independència i classe mitjana

Doctor en EconomiaUn recent informe de la Comissió Europea compara el potencial econòmic de 250 ciutats de gairebé totes les regions europees. A l’estudi, les ciutats –i les seves àrees d’influència– es classifiquen en funció de la seva tipologia: ciutats que generen idees i coneixement (Barcelona o Glasgow); investigació i recerca (Bolonya o Cambridge) o industrials modernes (com Vitòria-Gasteiz). Palma –i, per extensió, la seva zona d’influència– està considerada una àrea “centre de visitants”.

Produir només turisme ens fa ser cada vegada més perifèria i més dependents: som dependents de les noves tecnologies digitals dels Estats Units, de l’energia que arriba de la Península o dels touroperadors d’Europa. Avui, tot el món és interdependent i està connectat, però hi ha molts territoris petits i mitjans que, gràcies a seguir durant anys una estratègia i una aposta decidida de governs, empreses i ciutadans, han aconseguit tenir un creixement econòmic més autònom, sòlid i diversificat: són més protagonistes del seu propi desenvolupament i són menys dependents.

El segon gran repte de les Illes Balears és l’existència de la classe mitjana. Les ajudes adreçades als col·lectius més desafavorits són necessàries: l’1% de la població pot accedir a habitatges de protecció social i el 2% de les famílies (les que tenen menys ingressos) pot rebre el nou Ingrés Mínim Vital. No obstant això, la gran perjudicada en les darreres crisis econòmiques és la classe mitjana: té pitjors llocs de feina, sous més baixos i pateix l’alt preu de l’habitatge. Els països més avançats del món són aquells que tenen un gran nombre de persones en la categoria mitjana: és la que treu endavant l’economia perquè té emprenedors, crea ocupació, paga impostos i està integrada socialment.

Els governs que tenen com a prioritat el turisme i la construcció afavoreixen la creació de llocs de treball de baixa qualitat i precaris. En canvi, el sector públic que opta per un suport clar a la innovació i la recerca, l’habitatge a preu accessible o la reducció gradual i significativa del gran nombre de places turístiques, està creant oportunitats per a la classe mitjana. Els darrers anys, a les Balears s’ha fet un esforç important a incrementar la despesa pública en educació i sanitat. En canvi, som el territori que destina menys recursos a l’habitatge, la innovació i el coneixement, les energies renovables o la cultura. Precisament, les inversions en aquestes àrees són les que marquen la diferència: les economies europees que han apostat més en aquests sectors són les que més s’han desenvolupat.

Per què els governs d’aquí dediquen pocs esforços i idees a aquestes activitats? Primer, perquè estam tan mal finançats que no queden doblers per a res més. Segon, perquè el model econòmic que tenim requereix molta gent per atendre els 16 milions de turistes. I totes aquestes persones que venen a treballar aquí també necessiten una gran despesa pública (metges, mestres, carreteres, depuradores i ajudes socials). Si només ens dedicam a pal·liar les conseqüències i no anam mai a l’origen del fets, estam fent retxes dins l’aigua. I tercer: perquè els ciutadans no ho hem reivindicat. Feim demandes en educació o sanitat, però no som prou conscients de la importància de ser exigents en actuacions com habitatge, innovació, energies renovables o cultura.

Aquestes dotze darreres setmanes hem plantejat moltes propostes per seguir un camí econòmic diferent, que es poden resumir en cinc pilars. Totes comencen per la lletra 'D': diversificació (en l’economia de les idees i el coneixement i en la producció d’energia); drets socials nous (l’habitatge i la cultura no arriben a tothom i són imprescindibles per crear les condicions de desenvolupament econòmic); decreixement (en nombre de places turístiques, tal com ja es va fer amb el vi: menys producció, més qualitat i millor preu de venda); dependència (que altres territoris de l’Estat deixin de dependre dels nostres impostos, i nosaltres de la seva producció d’energia), i, finalment, democràcia (millors governants, institucions que funcionin bé, premsa lliure i ciutadans que participen).

Aquests objectius es diuen sovint i des de fa anys. En canvi, allò que preteníem amb els articles era explicar idees sobre com dur-ho a terme, com fer-ho possible: hem vist molts d’exemples d’actuacions innovadores que han funcionat a altres llocs del món. Si estam alfabetitzats econòmicament, si sabem que és possible, els ciutadans podem ser més exigents. I si som més exigents, constructius i cooperam, avançarem com a societat.

Finalment, moltes gràcies a tots els lectors per la bona acollida que ha tengut aquesta sèrie d’articles.