Independència sanitària

PeriodistaHem posat avui aquest títol, sabent prou i bé que entre els nostres líders i gurus autoanomenats sobiranistes podria rebre altres denominacions, com ara sobirania, autodeterminació i, finalment, dret a decidir. A molts, quan els parlen de dret a decidir i de sobirania, sempre els venen al cap els plurals. No perquè hàgim de ser plurals, que també, sinó sobretot perquè totes les sobiranies són importants. Hem de tenir dret a decidir sobre la forma de govern del nostre país, però també sobre el model econòmic, la política d’immigració, els drets lingüístics, la política de transports, el model turístic, el tancament al trànsit d’un carrer, la reforma d’un parc o el color de la fusta dels bancs nous d’un passeig.

Aquests dies, però, ens convé parlar del dret a decidir, de l’autodeterminació, de la sobirania, de la independència sanitària. Des del primer dia hem vist com el president Torra i la Generalitat han topat una i altra vegada amb la caparrudesa nacional espanyola de la Moncloa: “Unidad de infección en lo universal”. Tots infectats per un i un infectat per tots. “El virus no se n’entén, de fronteres”, va dir el primer dia el president espanyol. I quan anaren mal dades, es va cuidar bé de tancar-les. Tot i la súplica constant i decidida de Torra i també, alegria, de Francina Armengol, hem hagut d’esperar sempre que decidissin ells, i ho han fet sempre en clau espanyola, amb llenguatge bèl·lic i retòrica patriotera. Ens en feim creus, encara, de la compareixença de ministres acompanyats dels més alts comandaments de totes les “forces i cossos de seguretat de l’Estat”. Què és més important? El virus? O l’estat d’alarma? Què dona més rèdit polític? L’actuació sanitària competent? O la repressió i recentralització de competències?

Les grans ciutats i les seves conurbacions (Barcelona, València, i fora de casa nostra Madrid, Wuhan, Florència o Nova York) són espais on les grans concentracions humanes generen una possibilitat de contagi molt superior a la de llocs amb més baixa densitat de població. Tanmateix, en aquest sentit, poc podem bravejar els mallorquins, amb una població de 900.000 ànimes en un territori que es travessa de punta a punta en poc més d’una hora de cotxe. Sí, però, que tenim a favor, i molt, el fet insular com a barrera natural contra contagis i empelts. Després d’un primer cap de setmana preocupant, el cert és que l’evolució del nombre de casos a Mallorca ha estat sempre tranquil·litzadora. La disciplina de la població, les dimensions relativament reduïdes de la capital illenca, el monocultiu turístic totalment paralitzat, i el tancament, a la fi, de ports i aeroports, han fet que hàgim hagut de passar poca pena, la gent de Mallorca, pels efectes d’aquesta pandèmia, tot i la gens menyspreable xifra de 134 víctimes mortals, que contrasta, d’altra banda, amb gairebé un miler de casos curats davant els 1.668 infectats fins ara.

Tot això surt a redol ara perquè així com Sánchez i el govern hispanoprogressista que presideix no varen veure com una bona opció el confinament total de les Illes Balears a l’inici de l’estat d’alarma, també ara sembla que haurem d’engolir el calàpet d’esperar que el pic de la corba es redueixi a la resta de l’Estat per poder nosaltres començar a bastir un retorn progressiu a la normalitat. Amb ports i aeroports tancats o en funcionament merament de compromís, no pareixeria gens negligent ni temerari que, malgrat mantenir el nostre monocultiu turístic a zero, poguéssim començar a sortir al carrer, amb les mesures i prevencions necessàries, i practicar un retorn que serà lent i que, psicològicament, haurà de menester un període d’adaptació al contacte físic, a la proximitat, a la laxitud i a altres nimietats que l’espècie humana sembla haver de menester per configurar quelcom de semblant a l’entelèquia vaporosa que anomenam felicitat.

És una llàstima, així doncs, que Madrid no pensi en aquesta possibilitat. I molt més encara ho és que, per més que nosaltres hi pensem, no ens puguem ni plantejar de dur-la a terme. Resultava que no fa encara dos mesos teníem les competències de Sanitat transferides. Resulta ara que no sols ens les han usurpades perquè quedin en mans dels ministres Illa i Simón, sinó que, a més, hem de conviure amb la por de la repressió de la policia espanyola, de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit, tan poc empàtics sempre amb els nostres quefers diaris. Em deia avui mateix una veïnada que un uniformat d’aquests l’havia advertida aquesta setmana per parlar amb una altra des del balcó de ca seva, d’on fa un mes que no surt més que fins al replà del portal. Sánchez fa videoconferències amb els presidents autonòmics, sí. Però no per consensuar-hi res, sinó per donar-los instruccions del que han de fer o deixar de fer.

Si l’alliberament del jou d’Espanya no pot ser complet, com a mínim que ens donin la independència sanitària, que ens en sabrem desfer!