Independentistes en busca de partit
Hi ha un independentisme essencial, el “bàsic”, diríem en termes comercials, que no veu altra manera d’assolir el seu primer principi, un Estat lliure i sobirà, que en la confrontació política amb Espanya. Amb el precedent històric d’Estat Català (1922) —com del primer Sinn Féin que el va inspirar (1917), independence first— han entomat pactismes tàctics i han transitat per diferents partits al llarg de la història, però se n’han anat decebent.
La campanya per l’abstenció a les eleccions del 23-J ha permès als que queden extramurs fins i tot de JxCat, última gran recalada d’aquest independentisme errabund, esbossar un programa de mínims, i defineix molt bé que són en un no ser tant no ser, que defensen la rotunda negativitat del no votar. No ho tenien fàcil —l’amenaça del feixisme— i no han guanyat, però tampoc han perdut en expedir-se la fe de vida. Hi són i no s’aturaran en l’anar sent i anar sent més com més acords entre independentistes i PSOE, al Palau de la Generalitat o a Brussel·les, es vagin incomplint, perquè el PSOE és un partit i és el govern de Madrid, però no controla prou l’Estat. Incrementaran share com més s’assenti a Junts el pactisme institucional i la demora de l’independentisme per manca de condicions, com raona amb potència política el president Mas, també des d’aquestes pàgines, amb l’incontestable aval d’haver estat ell qui va activar la causa des de la fins aleshores inèdita perspectiva institucional.
Abans de fer més passes, miraran amb lupa què fa Junts, i els moviments del president Puigdemont en particular, amb la carta enverinada del set i mig o del blackjack que les urnes que no han visitat han posat sobre el tapet del joc polític de les Corts. Ara com ara, és a JxCat i els seus encontorns on viuen la majoria dels independentistes partidaris de l’embat, i contra els abstencionistes poden esgrimir l’argument de pes que gràcies a votar, ara tenen la paella espanyola pel mànec. Si deixen caure Pedro Sánchez, els independentistes en busca de partit tornaran a confiar en Junts; si no, Puigdemont superarà Junqueras en el rànquing de traïdors que els seus trolls han anat posant a la llista negra del maccarthisme de la ceba.
S’alineen també en aquests rengles patriotes químicament purs, abraonats diversos de les xarxes, conversos que s’han fet dogmàtics de la nova identitat i un col·lectiu xenòfob i no sé si més antiespanyol que procatalà, que es defineix a la contra més que en l’autoafirmació. Al marge d’aquests peces, el sector independentista en busca de partit té caps molt ben moblats, amb historials de lluita en alguns casos passats pel sedàs heroic de la tortura, amb experiència al carrer, a les institucions... I també tota una trajectòria i un gruix d’intel·lectuals orgànics i d’opinió pública que fan que percebre’ls com una anècdota o com una colla d’eixelebrats tingui massa marge de voluntariós error.
No sé si “En Flandes se ha puesto el sol” i allò de “¿Casarías con hombre de España?/ ¡Calla!... padre podría escuchar./ Cállome entonces”, d’Eduard Marquina a tempo de Setmana Tràgica, però segur que a Waterloo mesuraran amb peus de rei com administren les pressions dels adversaris... I potser encara més, les de la família —en sentits contraris en aquest cas sense harmonia filosòfica possible ni l’equilibri mecànic del parell de forces de signe nacional oposat— que critica l’amnistia des del pollastre o des de l’estrella.
ERC és el partit més damnificat per la desafecció, perquè havien aconseguit reunir en unes sigles històriques el major nombre de corrents de l’independentisme, també els de l’embat. A partir de l’escissió del Reagrupament, aquell projecte d’una mena de PSUC del sobiranisme, de partit contenidor, se li va obrir un esvoranc i a hores d’ara comença a fer figa. Avui, ni els seus dos màxims inspiradors, Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, són al partit, que ha anat patint una sagnia de lideratges que ha acabat en les grans hemorràgies de vot de les dues últimes eleccions: les municipals, on van perdre bous i esquelles i Lleida i Tarragona, i les del juliol passat. Estan pagant precisament no sé si l’excés de pactisme en relació a un relaxament de la crítica a l’Estat, llegit pels dissidents com a servilisme, o un enorme dèficit en saber explicar el bé que han fet al país no posant la Generalitat en crisi, sobrevivint a l’agressió del 155 i administrant quotidianitats sempre menys llampants que les grans idees i l’èpica del Primer d’Octubre.
Els independentistes en busca de partit ja tenen si més no uns noms precongressuals: el quart espai o la llista cívica. Si el consoliden, és possible que no siguin gaires, però poden ser prou per ser tan decisius a Catalunya com decisius són a Madrid els dels carnets que ells hauran estripat.
