Independentistes postolímpics
L’article de Josep Ramoneda sobre les revisions de les Olimpíades del 92 m’ha fet recordar el paper que hi va jugar l’independentisme, que efectivament, com diu Ramoneda, mai es va sentir còmode amb els Jocs. Els uns perquè hi veien una gran operació especulativa duta a terme sota una rutilant bandera espanyola, i els altres perquè hi veien un èxit de Pasqual Maragall, que ara és el polític que tothom cita i lloa i que aleshores era la bèstia negra convergent. Una associació (la de l’èxit olímpic amb la figura de Maragall) que és justa, perquè cap altre dirigent català ni espanyol s’havia volgut implicar com ho va fer l’aleshores alcalde de Barcelona en un projecte que ho tenia tot per sortir malament.
Però parlàvem de l’independentisme. Per als que aleshores érem joves (servidor tenia vint anys ) i estàvem en contra dels Jocs, l’independentisme català tenia les nostres simpaties perquè el comptàvem entre els moviments antisistema. L’hi comptàvem perquè ho era, i el seu rol (que encara avui la justícia, la policia, els partits polítics, els mitjans de comunicació i les clavegueres de l’Estat insisteixen a adjudicar-li) era el d’element pertorbador i potencialment violent, per molt diguem-ne exagerades que fossin aquestes atribucions. Les detencions i tortures d’independentistes abans dels Jocs, moltes d’elles ordenades pel jutge Garzón, són un dels innombrables episodis fosquíssims d’aquest sistema que alguns s’entesten a presentar com una democràcia plena. Al final, els independentistes van aconseguir exhibir davant les càmeres dels mitjans internacionals algunes pancartes de Catalona is not Spain i Freedom for Catalonia i ho van celebrar com un gran èxit.
Semblava ben bé que l’independentisme mai s’havia de moure d’aquest àmbit marginal, en què les seves reivindicacions eren ineficaces i a la vegada servia d’ase dels cops justificatiu de l’actuació d’uns cossos i forces de seguretat molt lluny dels estàndards de les democràcies avançades. Ho semblava encara fins a finals dels noranta, quan les manifestacions de la tarda de l’11 de setembre seguien sent, sobretot, concentracions de joves convençuts (perquè ja ens anava bé estar-ne convençuts) que la lluita i la festa eren aproximadament una cosa i la mateixa, i de supervivents i nostàlgics de la resistència antifranquista. Uns quants milers de persones, mai gaires més.
Fins que el 2010 hi va haver la sentència de l’Estatut i a les concentracions de la tarda de l’11 de setembre va començar a haver-hi un milió de persones. Ara l’independentisme commemora els trenta anys dels Jocs com a majoria absoluta al Parlament, però també sense saber quina cara fer-hi, perquè està capficat en la seva pròpia divisió interna i en l’intent d’assimilar un èxit (l’esmentada majoria absoluta) que a la vegada és un fracàs perquè no permet dur a terme la realització del propi projecte polític.
