Els indesitjables del carrer
Quantes persones que viuen al carrer ens creuam cada dia? I a quantes miram a la cara i als ulls? En el meu cas, sempre tenc excusa: arrib tard a alguna banda, tenc pressa, m’han enviat un missatge, estic parlant per telèfon... Si faig memòria del camí habitual, puc recordar un senyor que se sol col·locar davant de la parròquia de Sant Miquel. Es tapa amb una flassada, fins i tot a l’estiu, i no es mou. Simplement està amb els ulls tancats.
A una porta lateral del mercat de l’Olivar hi ha una dona, també asseguda a terra. Du un mocador al cap i intenta captar l’atenció dels transeünts, però és una pèrdua de temps.
De vegades, un senyor es col·loca a la porta d’una botiga coneguda de la plaça d’Espanya. Demana doblers als clients que en surten. Segurament, alguns s’han comprat una colònia ben cara o han gastat en un regal per a alguna persona que estimen. Però passen de llarg per davant de l’home que demana. Si surt el vigilant de seguretat, el fa partir. Clar, molesta els consumidors que entren a la botiga. La mendicitat és incompatible amb els bons perfums perquè és bruta i pudenta.
Just davant de les escales de l’estació Intermodal, hi ha un jove que només és per allà des de fa unes setmanes. Es queda mirant el no-res davant d’un tassó de paper arrugat. És com si fos aliè al tragí constant de gent que entra i surt, que corre perquè perd el tren, que arriba a Palma per fer-hi feina o per passar una estona divertida amb els amics. És com si estigués a un altre món. I ho està, perquè és invisible. Si ningú no es fixa en tu, desenvolupes aquesta condició. I, com que no ets cap superheroi, la teva invisibilitat no és cap superpoder.
L’altre dia sí que vaig mirar una persona a la cara i als ulls, encara que fos per feina. Volia parlar dels bancs nous de la plaça d’Espanya, on ja no és possible tombar-se. No sé si veure una persona tombada a un banc del carrer és bonic o lleig, perquè no és una de les meves preocupacions. Però eliminar-les dels espais de convivència d’aquesta manera tan subtil sí que és, com a mínim, un acte de manca d’ètica.
Vaig trobar Joseph a una cadira de rodes. Anava abrigat, duia un capell de llana i mirava la gent passar. Quan li vaig demanar si volia parlar amb mi, em va dir que sí de seguida, però que havia de ser en anglès. Li vaig preguntar pels bancs, però Joseph tenia tantes coses per contar que passava d’un tema a un altre sense aturar, com si fos un volcà que hagués entrat en erupció. De cop, un cap petit i negre va sortir de la jaqueta. Era la seva cusseta, la seva alegria de viure, em va dir. Parlava tant i tan de pressa, que em va costar filar la seva història. Després ens vàrem quedar callats, en un silenci que no va ser gens incòmode.
“Sembles molt alt”, li vaig dir, i va esclatar a riure. Em va donar la cussa i, amb els genolls tremolosos, es va posar dret. “Faig més de dos metres!”. I vàrem riure tots dos.
