La crisi mundial dels fàrmacs poc segurs

Un grup de nens rep atenció sanitària a Mogadiscio, la capital de Somàlia.
05/10/2023
6 min

A l’abril una dona embarassada va morir en un hospital de Kandy, a Sri Lanka, per complicacions atribuïdes a un anestèsic fabricat a l’Índia. Uns mesos abans ja s’havien relacionat uns xarops per a la tos fets a l’Índia amb la mort d’uns nens a Gàmbia i l’Uzbekistan. Aquest any també s’han detectat medicaments de qualitat subestàndard a les illes Marshall i a Micronèsia, abans, però, que fessin mal a ningú.

Aquests incidents en zones llunyanes del planeta dibuixen les dimensions de la crisi mundial dels fàrmacs poc segurs, que té uns efectes gravíssims als països pobres. Durant les dues últimes dècades l’Índia s’ha convertit en la “farmàcia del món en desenvolupament”, el principal fabricant de fàrmacs i medicaments genèrics: produeix més del 20% dels subministraments mundials. Ha contribuït així a posar una sèrie de medicaments a l’abast de pacients pobres de tot el món que abans no hi podien accedir.

Ara, però, l’Índia està acusada de propagar la mort perquè els seus organismes reguladors no impedeixen la fabricació i exportació de fàrmacs de qualitat subestàndard. De tota manera, no és ben bé un problema exclusiu d’aquest estat. La sanitat mundial amaga un secret vergonyós: els països rics reben medicaments de bona qualitat mentre que als pobres de vegades només els arriba verí.

El problema es deu principalment a les desigualtats normatives entre els estats rics i els pobres. Els països desenvolupats tenen uns organismes reguladors amb prou finançament per vetllar per la seguretat i la qualitat dels medicaments. En canvi, els productes indis estan sota la supervisió de la seva Organització Central de Control de Medicaments, un organisme opac acusat des de fa temps de mala gestió i corrupció. I molts països en desenvolupament no disposen de recursos per analitzar com cal els fàrmacs importats.

L’Organització Mundial de la Salut va calcular, el 2017, que un de cada deu medicaments venuts als països de renda baixa o mitjana eren de qualitat subestàndard o falsificats. Els estudis independents de modelització basats en aquestes xifres indiquen que això podria provocar, cada any, la mort de fins a 285.000 nens per malària i pneumònia. Com que l’OMS no ha publicat xifres més recents, les dades sobre aquest tema corresponents a l’Índia són limitades.

El sistema mundial de distribució de fàrmacs és una xarxa enorme i complexa. El 2021 l’Índia va fabricar el 62% de les matèries primeres per als medicaments, denominades ingredients farmacèutics actius. La Xina en produeix el 23%, i els Estats Units i Europa s’encarreguen de gairebé tota la resta. Aquests ingredients s’envien a tot el món i es converteixen en medicaments, que han de ser revisats pels reguladors estatals amb diferents nivells de supervisió i estàndards de qualitat. Els medicaments i les vacunes resultants entren en complicades cadenes de subministrament i acaben administrant-se a les embarassades de Sri Lanka i a nens que tussen a Gàmbia.

Aquestes últimes morts ens transmeten una forta sensació de déjà-vu. Als anys 90, mentre el VIH s’anava estenent, els nous tractaments antiretrovirals desenvolupats als Estats Units van quedar bloquejats pel monopoli de les patents, fet que va mantenir els preus elevats i va endarrerir la introducció de genèrics assequibles. Els monopolis van impedir durant gairebé una dècada que aquests tractaments que salvaven vides arribessin als pacients de l’Àfrica, on el virus del VIH creixia com una bola de neu. Es calcula que, només el 2003, a l’Àfrica es van contagiar de la sida 3 milions de persones i 2,2 milions en van morir. L’any 2004 hi havia en aquest continent –que aleshores concentrava al voltant del 10% de la població mundial– prop de dos terços de les persones que convivien amb el VIH a tot el planeta, uns 25 milions.

Aquesta tragèdia va propiciar, però, un dels èxits més grans i menys celebrats del món en el camp de la salut.

El 2001 la farmacèutica índia Cipla ja havia començat a produir un tractament antiretroviral que costava menys d’1 dòlar al dia. Com que en aquell moment la llei índia no reconeixia les patents dels productes farmacèutics, les companyies del país dedicades als genèrics van poder aplicar enginyeria inversa als fàrmacs per al VIH. Va ser un punt d’inflexió. El 2002 el cost mitjà anual dels antiretrovirals va baixar dels 15.000 dòlars per pacient dels anys 90 a només 300 dòlars, i l’Índia anava camí de convertir-se en la farmàcia del món.

El 2001, quan els fàrmacs produïts a l’Índia van començar a circular per tot el planeta, l’OMS va posar en marxa un programa innovador per controlar la seguretat i la qualitat, anomenat Programa de Prequalificació de Medicaments (o PQP, per les seves sigles en anglès), que fixa uns estàndards mundials per als medicaments per al VIH fabricats per diferents països. Un any més tard el van ampliar per incloure-hi els fàrmacs per tractar la tuberculosi i la malària. Amb això s’insuflaven noves esperances a la lluita contra tres de les pitjors plagues del nostre temps. Aquest programa és una d’aquelles iniciatives poc reconegudes que mantenen en funcionament l’estructura sanitària del món.

El PQP es va convertir, a tots els efectes, en una autoritat de facto per aprovar els medicaments destinats als països en desenvolupament, i en aquests moments garanteix la seguretat de més de 1.700 productes: medicaments, vacunes, proves diagnòstiques i una àmplia gamma de materials mèdics i de control de malalties. Ara bé, no cobreix tots els “medicaments essencials”, una llista de l’OMS que s’actualitza periòdicament i comprèn centenars de fàrmacs, que van des d’antibiòtics fins a opioides i anestèsics que es consideren fonamentals per a qualsevol sistema sanitari.

El programa s’hauria d’ampliar per cobrir tots aquests medicaments. Però això depèn en gran part del mecenatge voluntari i potencialment inestable d’organitzacions com la Fundació Gates. Per ampliar-lo farà falta segurament més finançament, que haurien d’aportar els estats membres de l’OMS.

Els reguladors nord-americans i europeus poden inspeccionar in situ –com ja fan– instal·lacions estrangeres que fabriquen fàrmacs essencials. L’Índia té el nombre més elevat de plantes de producció aprovades per l’Agència de Medicaments i Aliments nord-americana fora dels Estats Units. Però molts països en desenvolupament són encara molt vulnerables.

Aquestes últimes morts han cridat de nou l’atenció sobre la seguretat dels medicaments. La Unió Africana està en procés de crear la seva pròpia agència reguladora. El mes passat un grup de treball del govern de Gàmbia va recomanar que es presentés una demanda contra el govern indi pel xarop per a la tos que ha resultat mortal. Tot i així, el govern del primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, va presentar el mes passat al Parlament un projecte de llei que preveu penes més lleus per a la fabricació de medicaments de qualitat subestàndard, cosa que deixa molt clar per què no es pot deixar en mans dels estats la solució d’aquest problema.

L’Índia ha de corregir aquest comportament pel seu propi bé: la seva transformació en una potència en la producció de medicaments genèrics ha contaminat els rius amb residus d’antibiòtics, ha propiciat l’aparició de superbacteris perillosos i ha convertit el país en un focus mundial de la tuberculosi resistent als fàrmacs. El fet que l’Índia hagi esdevingut la farmàcia dels pobres ha representat sobretot per a la resta del món un gran benefici: ha posat fi al control exercit per les grans farmacèutiques sobre medicaments que salvaven vides. Si apareguessin més casos de fàrmacs amb efectes mortals fabricats a l’Índia, aquest èxit tan positiu s’esvairia i es causaria un dany irreparable a la reputació mundial dels genèrics barats.

La nostra resposta a la pandèmia del covid va estar molt lluny de ser perfecta, però va demostrar que el món es pot unir davant d’una emergència: vam augmentar tots junts la producció de vacunes i les taxes de vacunació. Els estats membres de l’OMS debaten ara un nou tractat sobre les pandèmies que fa pocs anys hauria sigut inimaginable.

Durant gran part de la pandèmia els Estats Units, la Unió Europea, el Regne Unit i altres països desenvolupats es van unir i van adoptar una mateixa posició per protegir els monopolis de les patents dels seus fabricants de vacunes contra el covid. S’ha de mostrar una celeritat i una solidaritat semblants davant del flagell dels medicaments de qualitat subestàndard.

La igualtat d’accés a una atenció sanitària de qualitat, amb independència del poder adquisitiu, la nacionalitat o la raça, és una qüestió de drets civils a tot el planeta. Si no garantim aquest dret, milions de persones continuaran sent vulnerables a la pròxima pandèmia.

Copyright The New York Times

stats