Contra la indiferència
Un mur d’indiferència és el títol de l’informe elaborat per l’ONG Walking Borders - Caminant Fronteres, liderada per la Doctora Honoris Causa per la UIB Helena Maleno Garzón. Una dona que duu molts anys lluitant activament pels drets humans i el dret a la vida, la qual cosa ha possibilitat salvar milers de persones de la mort al fons de les grans rutes migratòries entre Àfrica i Espanya, a les Canàries, a l’estret i també l’anomenada ruta algeriana.
La ruta algeriana, que focalitza aquest estudi, ens interpel·la com a illencs. És la mateixa ruta que han fet servir històricament menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterers per viatjar a Algèria en temps de pobresa i escassetat. Avui dia és una ruta cap a casa nostra, i resulta que és la més mortífera, però alhora la més invisibilitzada i la més estigmatitzada. Invisibilitzada perquè les administracions segueixen negant que existeixi, quan l’informe de Walking Borders recull fins a vuit vies d’accés directe d’Algèria cap a les Balears. Estigmatitzada perquè la icona dels discursos d’odi i antiimmigració de l’extrema dreta és justament la d’un jove d’origen magrebí presumpte delinqüent, quan la realitat és ben distinta. Allò cert és que desconeixem quanta gent ha desaparegut o mort en els darrers anys en una ruta migratòria més que consolidada, i les institucions han fet poc o res per evitar-ho. O si han fet alguna cosa, és de l’estil d’oferir contraprestacions al Marroc perquè assumeixi el paper de matons de la frontera. Massa dolor de massa famílies pendents de saber alguna cosa dels seus fills, germans o mares desapareguts fa setmanes, mesos o anys al fons de la mateixa mar que banya les nostres turistitzades platges. Tot plegat, regat amb la nostra indiferència.
Més cap a la Mediterrània oriental, aquests dies Turquia i Síria han quedat devastades per un terratrèmol. Síria ja havia estat destruïda per una guerra absurda, i aquest desastre deixa bona part de la població sense cap horitzó de present ni de futur. Turquia fa anys que espera torn per entrar a la Unió Europea, però Ucraïna li ha passat davant. Per ara hi ha més imatges de destrucció que un desplegament efectiu d’ajuda, si més no equivalent als milionaris carros de combat que fa pocs dies també es decidia enviar a Ucraïna per lluitar contra les tropes russes. El que no veurem tot i el desastre humanitari de Turquia i sobretot de Síria és cap mena de solidaritat real, efectiva, com ara obrir les fronteres d’Europa per acollir les persones que ho necessiten, com sí que s’ha fet amb Ucraïna. Els qui podrien venir no passarien els nostres tests de blancor. Avui ens copsen les imatges d’infants entre enderrocs, demà tot ho enterrarà la nostra indiferència.
Si en un món convuls una regió relativament petita com és Europa (encara que ocupi el centre dels nostres mapamundis) ha de ser jutjada o tractada en funció de les nostres aliances, els nostres actes i les nostres omissions, ho tindrem complicat. El represaliat poble peruà encara espera un pronunciament de Borrell de condemna de la destitució del seu president si més no equivalent al reconeixement oficial que va merèixer l’opositor veneçolà Juan Guaidó, en contra de la voluntat de les urnes. Fa temps que el Perú no és una colònia espanyola, però seguim tractant aquell país com si fos, aprofitant una metàfora del responsable d’exteriors europeu, ‘la selva’.
La pèrdua d’hegemonia mundial dels Estats Units ens està arrossegant a una escalada del bel·licisme preocupant. La responsable militar Laura Richardson explicava sense complexos fa uns dies que l’Amèrica Llatina és important per als Estats Units: perquè tenen liti, petroli i reserves d’aigua dolça. Ho feia en un context on gairebé no quedarà cap govern a la regió que vulgui ser aliat dels gringos, i on la diplomàcia no sembla ser la millor carta de Biden, en aquests temes indistingible de Trump. A Ucraïna, ens han ficat a una guerra de la qual els EUA, de la mà de l’OTAN, són tan responsables com Putin. De fet, també hem sabut gràcies al periodista Seymour Hersh, guanyador del Pulitzer, que fou l’administració de Biden amb la col·laboració de Noruega que va sabotejar el gasoducte Nord Stream.
La darrera ha estat, també aquesta setmana, la deflagració per part dels Estats Units d’un globus meteorològic xinès en espai aeri nord-americà, això sí, enmig de la mar. Si els Estats Units comencen a considerar la Xina com un enemic, això pot esdevenir una mena d’irresponsable tercera guerra mundial.
Acabaré, en tot cas, amb una referència positiva. A Dignes de ser humans (Anagrama, 2021), Rutger Bregman treu el costat bo de la nostra espècie, fent un rigorós repàs de molts episodis i casos de la nostra història recent que demostren que no estam programats per fer el mal sinó que, ans al contrari, quan venen mal dades, ens ajudam, cooperam. I és així que hem sobreviscut. No sobreviurem, però, si seguim instal·lats en la indiferència, un mur més alt que qualsevol frontera física.
