La indignació, 10 anys després

Ara fa una dècada, com a resposta a la dura sortida de la crisi econòmica fruit del col·lapse financer de Lehman Brothers a causa de la desregulació cega i la posterior crisi del deute sobirà, la indignació popular va quallar amb una protesta ciutadana que va conquerir el carrer. El moviment dels indignats va convertir-se en un clam antisistema al qual es van apuntar sectors de les classes mitjanes: amb les retallades socials al sector públic, el malestar havia calat molt més enllà dels entorns ideològicament conscienciats. Justícia social, desobediència no-violenta, anticapitalisme i la demanda d'una democràcia més participativa van ser els eixos d'una protesta que va desbordar les institucions, els partits polítics –també els de l'esquerra clàssica– i els sindicats. Al costat de vells lluitadors de l'altermundisme dels anys 90 i del "No a la guerra" –la Guerra de l'Iraq del 2003–, molts joves sense futur van apuntar-se a una possibilitat de ruptura amb vocació de transformar mentalitats i d'organitzar el canvi. Les xarxes socials van donar ales a una mobilització ciutadana de nou encuny que va voler canalitzar el malestar i les lluites fins aleshores fragmentades: per l'habitatge, contra la corrupció, contra les retallades en diversos sectors, contra la guerra, contra el canvi climàtic, pel feminisme... De baix a dalt, convertint places –la de Catalunya a Barcelona; la de la Puerta del Sol a Madrid– en acampades assembleàries, per uns mesos es va produir el miratge del naixement d'un nou temps polític, social i ideològic.

Deu anys després, el balanç és agredolç. La sacsejada del sistema de partits, amb l'aparició dels comuns i Podem, no ha aconseguit trencar el bipartidisme espanyol ni transformar la política institucional: el fet que la fi política de Pablo Iglesias hagi coincidit amb el desè aniversari del 15-M té un punt de crueltat poètica. Pel que fa a Catalunya, l'independentisme, amb un discurs també social i d'aprofundiment democràtic, aviat va agafar el relleu al carrer monopolitzant la bandera del canvi i deixant en segon pla els hereus del 15-M, i en alguns casos integrant-los. Al final, tant a Madrid com a Barcelona, una dècada després s'ha produït una forta involució amb l'eclosió de la ultradreta, avui ja normalitzada a les institucions. Sens dubte, no és el que havien imaginat els indignats, les principals reivindicacions dels quals no han trobat respostes efectives: no s'ha canviat la llei electoral per millorar la representativitat dels electes, ha crescut la repressió contra la dissidència amb un poder judicial erigit en àrbitre polític, l'herència del franquisme no només s'ha mantingut al cor de l'Estat, els processos per corrupció s'eternitzen i, en molts casos (sobretot el PP), no han passat factura a les formacions polítiques, les retallades s'han revertit molt lentament, l'habitatge segueix sent un dels grans problemes socials, la despesa militar continua disparada i la lluita contra el canvi climàtic s'ha quedat manifestament curta. Això sí, la resposta a la pandèmia, tant aquí com a nivell europeu i mundial, està sent de nou keynesiana. Potser sí que, al capdavall, alguna influència va tenir aquell esclat ciutadà i les seves rèpliques.