La indignitat de regularitzar la prostitució

Hi ha consens, a les societats avançades, sobre que determinades qüestions no es poden mercantilitzar. És un criteri ètic i polític que ha suposat avenços en la història de la humanitat. Tenim clar que no es poden vendre els òrgans del cos, o els fills, per exemple, encara que aquesta transacció pogués ser voluntària i ajudés a superar la misèria de qui la realitzés. Hem acabat amb l’esclavatge i el treball infantil amb criteris ètics. Però quan es tracta de la qüestió de la prostitució, s’alcen proclames sobre la voluntarietat i l’antiguitat d’aquesta pràctica i es titlla de moralista l’argumentari abolicionista.

L’abolició de l’esclavitud, vista amb aquests paràmetres, no s’hauria produït mai: té els seus orígens en la nit dels temps i reportava també enormes avantatges econòmics, fins i tot era possible trobar esclaus que manifestaven que volien continuar sent-ho, de manera voluntària.

El fet de convertir en transacció dinerària les relacions sexuals ha suposat que els que paguin i, per tant, dominin, siguin els homes generalment, i ha suposat que es normalitzin comportaments que impliquen la cosificació de la dona i la seva despersonalització. És una qüestió que afecta les dones, ja que la prostitució masculina és pràcticament inexistent i quan es dona té bàsicament com a destinataris altres homes.

El retret social no és l’element essencial en la devastació psíquica de les dones, sinó el rol de dominació, de pèrdua d’identitat, i la desigualtat i deshumanització. És un reforçament de la idea patriarcal que les dones tenen un cos cosificat, públic, al servei dels homes i dels seus desitjos i al qual es pot accedir com es vulgui sense necessitat que hi hagi un desig femení. Si la sexualitat forma part del desenvolupament emocional de les persones i es fon amb la seva pròpia personalitat, és important mantenir allunyades d’un aspecte tan important totes aquelles càrregues que al llarg de la història han evidenciat violentar una vivència positiva.

Malgrat que totes les dades indiquen el que el sentit comú ens revela, que les dones en prostitució provenen del tràfic, la misèria i la marginació, el debat es polaritza sobre la decisió voluntària (es diu) d’algunes i arriba a assimilar-se a una professió. Professió que ningú recomanaria a les filles, que aboca a la pèrdua de l’autoestima i de l’equilibri físic i mental com a conseqüència de la seva pròpia essència -cosa que sembla no voler ressaltar-se malgrat els estudis internacionals que ho han constatat-. Suposa tal contrasentit que ningú no imagina la seva cabuda en els plans formatius, anuncis de promoció de l’ocupació i competència sense fronteres.

Existeixen pocs defensors de tan brutal pràctica, excepte els que se’n lucren. En canvi, un corrent d’opinió difon la idea que la clandestinitat promou les màfies i el tràfic. L’experiència als països que han assumit el model reglamentarista contradiu amb xifres aquestes afirmacions, mentre que els que han avançat en les mesures abolicionistes veuen disminuïda significativament aquesta plaga. La borsa que nodreix aquesta pràctica és, d’una banda, la pobresa de les dones i, de l’altra, la idea que a elles se les pot despullar de la seva pròpia sexualitat. Els proxenetes continuen movent els fils d’un negoci que mou milions d’euros a l’any, que es publicita i que pot actuar a les xarxes, en molts casos implicades en tràfic de dones. Oferir una reglamentació dels serveis en aquestes condicions és reglamentar la indignitat.

Tenim un marc legal abolicionista derivat dels tractats internacionals subscrits, i una legislació penal que castiga l’explotació sexual, però que no persegueix el client, darrera essència d’aquesta pràctica. Simultàniament, vivim en un país on la patronal del proxenetisme està legalitzada a través d’una associació.

És absolutament contradictori tenir una llei vigent d’igualtat i una altra contra la violència de gènere i pretendre regularitzar la prostitució com si es tractés d’una professió, prescindint que l’essencial també és la igualtat i la dignitat de les dones. El model de relacions entre homes i dones avança cap a la no discriminació, amb suport legal i polítiques socials. Per tant, la decisió és avançar en un context d’acord amb els drets humans o retrocedir a pràctiques que supediten aquests valors als interessos econòmics.

Maria José Varela és advocada.