Indults, concòrdia, abraçades

Encara que no sigui vinculant i sí del tot previsible (una negativa absoluta i per unanimitat), l'informe del Tribunal Suprem sobre l'indult als presos i condemnats polítics per l'1-O té la contundència d'una canonada. Patriòtica, per descomptat. És un pronunciament essencialment polític a càrrec de la primera instància judicial de l'Estat, una anomalia que s'ha convertit en habitual a Espanya, però que no per això deixa de constituir una voladura descarada del principi democràtic de la separació de poders. De fet, quan parla el president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial (enquistat fins a nova ordre al doble càrrec, gràcies a l'obstrucció practicada pel PP a la renovació de la cúpula de la magistratura espanyola), cal entendre que parla un dirigent del mateix PP, de Vox i de les restes de Ciutadans, que tenen en aquest informe munició de gran calibre que immediatament s'han posat a disparar contra Pedro Sánchez. Lesmes, per la seva banda, s'ha permès fins i tot replicar directament al president del govern d'Espanya: si Pedro Sánchez parla de concòrdia, Lesmes també parla de concòrdia, però per negar-la. D'ara endavant, s'obre una altra d'aquestes grans batalles èpiques a les quals tenen tanta proclivitat la triple extrema dreta espanyola i el seu frondós bosc de plantes carnívores periodístiques. Vox desfermarà totes les fúries, Inés Arrimadas sent fins i tot la possibilitat de fer revifar l'apagat caliu de Ciutadans i Pablo Casado li vaticina a Sánchez que els indults comportaran el final de la seva presidència. Es tracta d'un altre brindis al sol del fracassat Casado, que també esperava que la pandèmia fes caure Sánchez, o que ho fessin els desacords amb Unides Podem i Pablo Iglesias. Però Sánchez aguanta a la presidència, i si fa finalment la passa endavant amb els indults és perquè a la Moncloa es considera arribat el moment de fer-ho: potser no el més oportú, però si el menys inoportú. La dreta no remunta, les tensions internes del govern d'Espanya s'han suavitzat amb la marxa d'Iglesias i a Catalunya s'acaba d'investir un president que aposta explícitament pel diàleg i que menciona el referèndum (més) i la independència (poc), però mai la confrontació. Aviat es començarà a produir la reactivació de l'economia i l'arribada dels fons europeus, que gestionarà el govern d'Espanya i no les autonomies, tampoc Catalunya.

Mentrestant, l'independentisme de l'autocaricatura troba motius per torturar-se en la imatge de l'abraçada entre Cuixart i Iceta. No fa falta dir que Cuixart no tan sols no ha comès cap traïció, sinó que ha afegit encara més valor a la seva manera de lluitar contra la injustícia. A tots els que l'insulten, vagin vostès davant d'un Tribunal Suprem a fer les declaracions que hi va fer Cuixart en el judici de l'1-O, i que ara serveixen al Suprem (per si algú vol posar en dubte que el d'aquest tribunal és un posicionament polític) per negar els indults amb l'argument infumable que els reus no mostren “penediment”. Així de lluny viuen de la democràcia.

Sebastià Alzamora és escriptor