La inèrcia de l’estat profund

L’Estat i la Generalitat tenen moltes dificultats per entendre’s en termes democràtics. Si exceptuem el període que va del 1980 al 2006, la tensió entre Catalunya i l’Estat no s’ha abordat en termes polítics, sinó en termes de força. Als anys trenta d’una manera més brutal. Al segle XXI amb menys brutalitat, però atribuint a les forces i els cossos de seguretat de l’Estat i als tribunals de justícia i al Tribunal Constitucional el control de les relacions entre l’Estat i la Generalitat. Amb el teló de fons de l’article 155 de la Constitució.

L’últim cop que s’ha intentat resoldre políticament la tensió entre l’Estat i la Generalitat va ser el 2006 amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Del 2006 al 2010 la resposta va operar de manera satisfactòria malgrat l’amenaça que suposava el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP. Des de la sentència 31/2010, es va passar de la política entre òrgans legitimats democràticament de manera directa a la política gestionada pel Tribunal Constitucional primer i per la Fiscalia General de l’Estat i el Tribunal Suprem tot seguit.

Aquesta gestió judicial d’un conflicte constitucional de naturalesa política va acabar en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va accentuar encara més el protagonisme del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional en aquesta gestió. I amb això una intervenció més gran de l’aparell repressiu de l’Estat.

Sincerament, no sé com es pot sortir del cercle viciós en què hem entrat. Mentre els partits polítics de les dretes espanyoles mantinguin que no hi ha res de què parlar políticament i que només els tribunals ho poden fer, no podrem sortir del punt mort en què ens trobem. I no preveig cap horitzó proper en què es pugui produir un canvi.

Com hem tingut ocasió de comprovar en totes les eleccions celebrades des del 2015, en la societat espanyola la posició de les dretes espanyoles respecte de la unitat d’Espanya, que és la mateixa que va tenir el general Franco, és minoritària. Per això es va aprovar el 2018 la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del govern i que ha estat ratificada a les eleccions del 2019, en què l’article 155 va ser la línia divisòria decisiva per al resultat electoral, i se segueix ratificant en l’aprovació de pressupostos i en totes les votacions parlamentàries, malgrat les enormes dificultats que suposa governar amb la successió de crisis que ens venen a sobre.

La majoria contrària a la unitat d’Espanya excloent del PP i Vox és clara i àmplia, tot i que de vegades els resultats són molt ajustats. La majoria parlamentària contra la dreta continua sent àmplia. Però no té prou cohesió interna i, per tant, força suficient per trencar la cotilla judicial imposada a la “política territorial”.

A conseqüència de tot això, el terreny en què es fa la política és un camp enfangat, en què s’afavoreix la pràctica del joc brut. Amb més o menys intensitat segons el moment o amb intensitat extrema, com ha passat amb l’ús del programa Pegasus per espiar un nombre molt elevat de polítics nacionalistes catalans.

Quan es té coneixement del que ha passat, és obvi que no es pot seguir com si no hagués passat res. I per a mi també resulta obvi que la ministra de Defensa, Margarita Robles, ha comès un error majúscul. Però no acabo d’entendre que d’aquests errors se’n treguin conseqüències respecte a l’aprovació de mesures econòmiques d’urgència com les que contenia el decret llei sotmès a convalidació dijous passat.

ERC no necessita fer visible la seva força al Congrés de Diputats perquè salta a la vista. L’important en aquest moment no és aconseguir la dimissió d’un ministre o una ministra, sinó identificar amb la màxima precisió possible quines han estat les operacions de joc brut que s’han posat en marxa i com es pot evitar que es puguin repetir. Els cessaments o dimissions cauran pel seu propi pes a continuació.

La legislatura ha estat presidida, des de la mateixa nit electoral, per la intenció de la dreta que no pogués constituir-se ni tan sols el govern de coalició i, un cop no se’n va sortir, de posar trampes perquè hagi de dimitir i se celebrin noves eleccions. Aquesta estratègia de la dreta ha tingut l’efecte no desitjat de normalitzar Bildu, però ha estat diverses vegades a punt d’aconseguir el seu objectiu. ¿Pot tenir algun interès ERC a fer que aquesta estratègia pugui tenir èxit? Tot el que no suposi fer veure a la dreta que són minoria i que, si segueixen per on van, ho seran en la propera legislatura, és contradictori amb el que representen tots els partits que van fer possible que es posés fi a l’hegemonia del PP i que s’encarin les crisis de manera diferent de com les va encarar el govern de Mariano Rajoy.