La inestabilitat emmascarada de la Xina

Els líders de la Xina sempre han sigut conscients que en algun moment haurien d'abandonar la política de covid zero i que com més esperessin més dolorosa seria la transició. No obstant això, semblaven encallats, incapaços de deixar-la enrere i mirar endavant. Però llavors un incendi en un edifici d'apartaments de la ciutat confinada de Xinjiang va matar deu persones, que no van poder fugir-ne perquè les portes i les entrades estaven bloquejades. Aquesta va ser l’espurna de les protestes antigovernamentals més importants de la Xina des del moviment de Tiananmen del 1989, i es va convertir en el catalitzador de la decisió de les autoritats de començar a relaxar les restriccions.

Les protestes han sigut una expressió de la frustració i la ràbia acumulades durant gairebé tres anys de confinaments agressius, amb famílies atrapades a casa durant mesos, sense poder visitar els éssers estimats que estaven a punt de morir, tenir accés a assistència sanitària o fins i tot comprar menjar.

En comparació amb el 1989, la resposta del govern ha sigut força moderada: la policia ha dispersat les manifestacions amb relativament poca violència, tot i que això es deu, en part, a la capacitat que té d'utilitzar les noves tecnologies de vigilància per localitzar i desmoralitzar els manifestants. Pel que sembla, el govern també ha escoltat els ciutadans. Ara ha decidit eliminar algunes de les polítiques anticovid més dures, com per exemple el requisit de fer la quarantena en instal·lacions estatals.

Però el camí per sortir de la política de covid zero serà llarg i difícil, i no només des del punt de vista sanitari. Aquesta revolta assenyala reptes polítics més amplis als quals s'enfrontarà la Xina en els pròxims anys.

Ja fa temps que els líders xinesos tenen la recepta per sortir de la política de covid zero. Han d'augmentar la immunitat de la població —especialment de la gent gran— amb taxes de vacunació més altes i recorrent a vacunes estrangeres més efectives que les seves. En cas contrari, els epidemiòlegs calculen que l'obertura podria provocar entre 1 i 2 milions de morts per covid al país.

És cert que, per a una població de 1.400 milions de persones, fins i tot dos milions de morts suposarien una taxa de mortalitat molt més baixa que la dels Estats Units, on han mort més d'un milió de persones sobre una població de 330 milions. Però, després d'anys patint els estrictes bloquejos mentre el govern reivindicava les excel·lències de la seva política de covid zero, no sembla que als xinesos els hagi de consolar aquesta puntualització.

Altres vegades la Xina ja ha intentat alleujar les restriccions i endurir-les només quan augmentaven els casos. És probable que aquest patró continuï vigent fins que hi hagi prou gent gran vacunada i tant el govern com la gent acceptin l'augment del risc d'infecció i mort. En aquest sentit, la Xina seguirà l’inestable camí cap a la "normalitat" postpandèmica que ja han transitat altres països.

El que diferencia la Xina és el que s’hi juguen políticament. La política de covid zero va ser objecte d'una lluita de poder, que va tenir lloc principalment a porta tancada, entre el president Xi Jinping, partidari de la línia dura, i alguns moderats, com el primer ministre Li Keqiang, que advocaven per regles menys estrictes pensant en el creixement econòmic.

Xi va guanyar amb diferència. La Xina va mantenir la política de covid zero, ell va ser designat per a un tercer mandat sense precedents com a secretari general del Partit Comunista i els líders del Comitè Permanent, incloent-hi Li, van ser substituïts per figures lleials al president. Durant el 20è Congrés Nacional del Partit Comunista, a l'octubre, Xi va tornar a emfatitzar la importància de la política de covid zero. Que l’hagi deixat enrere menys de dos mesos després és un cop fort per a la seva credibilitat.

Però tot plegat no és cosa d'un sol home. El drama de la política de covid zero podria amenaçar la legitimitat de tot el govern xinès i gairebé 75 anys de govern unipartidista.

Això es deu al fet que l'autocràcia xinesa emmascara la inestabilitat sistèmica. Quan els ciutadans de les democràcies no estan satisfets amb els seus polítics, voten per substituir-los. El canvi de lideratge no desestabilitza el sistema, perquè les eleccions formen part del marc polític. Però la Xina no té cap mecanisme formal perquè els ciutadans alterin de manera significativa la política, de manera que els que estan descontents han de recórrer a formes d'expressió "il·legals", com les protestes.

Com que aquestes activitats estan fora de les normes, erosionen l'estructura institucional del país. A més, en un sistema de partit únic, protestar contra la política del govern equival a protestar contra el partit i, per tant, contra tot el règim.

Això és especialment cert avui, perquè Xi ha consolidat el seu poder concentrant-lo a les seves mans. De fet, durant les últimes protestes, alguns manifestants van demanar la destitució de Xi com a secretari general i fins i tot la fi del govern del Partit Comunista. És una posició molt més radical que la que va prendre el moviment de Tiananmen, que va tenir lloc en un moment en què el poder estava més dispers.

A la Xina actual, no estar d'acord amb qualsevol política governamental equival a estar en desacord amb Xi i, per tant, amb el partit. Això crea un dilema als moderats: si no estan d'acord amb la posició oficial del govern sobre un tema, han d'escollir entre desafiar-lo i defensar la legitimitat del partit i l'estabilitat del règim.

Pel que fa a les protestes, no hi ha cap dubte que el govern adoptarà mesures per evitar que es repeteixin. Abans de la pandèmia, les protestes a les ciutats xineses sovint anaven seguides de més inversió en vigilància policial i d’una disminució de la resistència popular. No sembla que aquesta vegada hagi de ser diferent. El Partit Comunista no vol que l’abandonament de la política de covid zero encoratgi els xinesos a sortir al carrer cada vegada que no estiguin d'acord amb una decisió política. El govern alleujarà les restriccions pandèmiques, sí, però reforçarà el control sobre l'esfera pública.

Així, dels últims esdeveniments se’n poden extreure conclusions contradictòries per al poble xinès. Els optimistes poden dir que ja s’albira la fi de la política de covid zero, que el govern ha respost a les demandes de la gent i que les protestes s’han dispersat amb poc vessament de sang. En canvi, els pessimistes assenyalaran el rebuig de la ciutadania a les regles del govern sobre el covid, constataran com això incrementa els interessos polítics de la pròxima política controvertida i prediran que els pròxims anys probablement veurem un control governamental cada cop més estricte enmig de la creixent inestabilitat.

Copyright Project Syndicate