Els infants alcen el cap i miren amunt

Aquest ha estat un estiu diferent per al Casal dels Infants. Al mes de juliol fèiem públic, en presentar un llibre, el que s’havia anat documentant els darrers anys: som més grans del que crèiem. El nostre origen al barri del Raval es remunta a 1978 i no a 1983, data que teníem en la història. Vàrem néixer en la Transició, gràcies a l’impuls del teixit veïnal que recollia la tradició del barri d’atendre els infants que feien vida al carrer i al suport de joves d’altres indrets de la ciutat.

I si això ja era un gran valor, la seva força anava més enllà perquè un fet va impactar al primer equip, i va deixar empremta en el nostre camí com entitat: a les colònies a Sant Boi de Lluçanès, l’Angelito, la primera nit, plena d’estels, estirant el braç de la monitora, va exclamar: “El cel té pigues!” Aquest fet quasi mític els va impulsar a seguir el projecte del Casal perquè per primera vegada els infants alçaven el cap i miraven amunt. Després de les colònies, van continuar trepitjant el seu barri, però ho van fer amb un horitzó immens.

Quan el Casal va començar, ja feia temps que als barris perifèrics del país hi havia moltes iniciatives heroiques promogudes pel teixit associatiu, sovint amb el suport de les parròquies. També als pobles i ciutats l’escoltisme, els centres excursionistes i els esplais organitzaven sortides per als infants i joves. Era una tradició arrelada des de finals de segle XIX, aprofitant el coneixement de l’entorn natural i del país i les noves línies de pedagogia activa i del lleure. 

En la mateixa línia, des de 1994 hi ha adolescents del Casal que fan campaments enmig de muntanyes elevades del Pirineu, a Bordes de Graus, més amunt de Tavascan. Enguany han estat dels barris del Besòs i el Maresme i la Mina. Per on hi ha el camí de les Muntanyes de la Llibertat, per on el 1938 i el 1939 van fugir famílies senceres de la repressió franquista i per on, pocs anys després, cap al sud, milers de famílies europees feien el mateix per no ser assassinades pel feixisme. Salvades les distàncies, enguany alguns dels adolescents, fugits de països en situacions complexes i entorns violents, també han gaudit de la llibertat, perquè han alçat el cap i han albirat nous horitzons. 

En la foscor, com va passar l’estiu del 1979, miren el cel, busquen constel·lacions, però sobretot es deixen endur per la màgia de la nit. Allà, sense més llum artificial que les llanternes, segueixen el ritme solar, dormen en tendes, mengen a terra, fan excursions, deixen de patir per les picades, resisteixen el cansament, estimen l’entorn.

I el dia que vam pujar fins a gairebé la frontera estatal els vam tornar a relatar la duresa d’aquells infants que, mal vestits i afamats, la creuaven en ple hivern buscant la llibertat, a mitjans del segle XX. La mateixa que busquen avui altres adolescents com ells. Sabent que tenim, malgrat tot, molta sort, l’Helga, l’educadora, els empenyia a continuar pujant malgrat el cansament, perquè elles i ells podien fer-ho, posant la força al cap i no a les cames.

En cap cas pretenem que visquin en una bombolla durant l’estiu. Descobrir nous indrets, entrar en contacte amb nous col·lectius, conèixer gent, aprendre a conviure-hi en entorns naturals tan diversos, conèixer pobles i comarques diferents, els serveix per arrelar-se amb més força al barri amb el desig de fer-lo més humà i amable. És el moment oportú per consolidar els valors i competències apresos a les escoles i als casals durant el curs.

Gràcies a l’experiència del treball amb joves i al suport de diversos ajuntaments, des de fa uns anys els joves de més de setze anys fan camps de treball. Una tradició tan arrelada a Europa com a Catalunya: oferir el seu temps i esforç, donant un cop de mà a persones i pobles amb menys recursos humans, els quals els aporten la gran riquesa de la seva gent.

I, malgrat tot, seguim formant part d’un món "privilegiat”. Una tercera part de les famílies de Catalunya no es poden permetre marxar una setmana de vacances un cop l’any. I si parlem de les llars que pateixen la pobresa, és gairebé inimaginable que puguin fer-ho. No ho podem oblidar. Aquesta ha de ser la grandesa de les nostres entitats: unir-nos a totes les lluites en favor de la igualtat i la dignitat per a tothom, més enllà de l’estiu.