L’“infern fiscal” i les veritats amagades
Amb aquesta expressió, infern fiscal, van qualificar els autors les seves conclusions en la presentació del document sobre la situació fiscal i el seu impacte en l’economia catalana encarregat per Foment del Treball Nacional. Aquest text s’afegeix al seu anterior Llibre verd de la reforma tributària. Voldria fer a aquest respecte algunes consideracions, en particular ara que en etapa electoral se senten propostes prou agosarades.
Quan s’adreça l’anàlisi de la fiscalitat, qualsevol reforma d’un impost aïlladament s’ha de valorar des del seu paper en el conjunt del sistema. Això vol dir que, en supòsits de reducció o eliminació de tributs, s’ha de ser honest sobre qüestions elementals, com ara com es recuperarà l’equilibri pressupostari. No crec que a hores d'ara, des del coneixement que es té del funcionament dels impostos, es pugui recórrer al "comodí" de la hipòtesi de Laffer (abaixar impostos i augmentar la recaptació), ja que aquest argument no té cap mena de reconeixement acadèmic ni de suport empíric més enllà de l’ideològic: ningú sap el punt concret en què es troba una economia per saber si tirar cap a la dreta (pujar) o cap a l’esquerra (baixar tipus) de la famosa corba servirà per al propòsit de l'augment recaptatori. Per tant, si s’abaixa o elimina un impost, s’ha de dir quin altre ingrés augmenta, o quina partida de despesa disminueix si hom vol argumentar honestament sobre l’equitat i eficiència del canvi. A més, la visió sistèmica del model tributari, abans esmentada, l’ha de donar també la interacció d’impostos en el seu conjunt; per exemple, entre patrimoni i successions, successions i donacions en vida, patrimoni (estoc) versus rendes de capital a l’IRPF (flux), entre renda i societats per activitats empresarials, etc. Així, "dir missa" (abolir, per exemple, patrimoni) i "tocar la campana" (mantenir un tracte privilegiat a les rendes de capital) és inconsistent. Si per eficiència acceptem la segona part de l'equació –ja que la globalitat fa que es deslocalitzin fàcilment aquells guanys de capital–, no podem negligir després fer tributar les seves rendes per raons d’equitat. O si s’elimina successions, cal precisar què es fa amb el guany adquirit a l’IRPF (de fet, aquest tractament seria pitjor!) per no deixar-lo exempt. No fer res en els dos casos abolint els dos impostos és privilegiar descaradament les rendes altes, tant pel que fa a la inequitat horitzontal (tractament d’iguals en renda) com a la generacional (els joves es beneficien menys pel menor patrimoni acumulat que posseeixen) o la intergeneracional (abolir patrimoni i successions fa per una major concentració dinàstica de la riquesa i una societat menys meritocràtica). Els arguments de l’eficiència de l’impost els han remarcat, també, moltes grans fortunes conscients dels incentius que suposaria l’abolició. Tanmateix, els països que no tenen impost de patrimoni bé que tenen una fiscalitat sobre immobles, una forma d'impost del patrimoni molt més alta que la nostra. ¿O és que volem incrementar el càstig sobre la riquesa immobiliària obviant la resta d’actius patrimonials? I és que està clar que ningú vol pagar impostos voluntàriament. Per això es diuen impostos i no contribucions o dàdives!
Cosa diferent és ajustar la pressió fiscal, variant-ne la composició, a les necessitats productives de l’economia, i respectar el finançament de les polítiques de despesa volgudes al servei de les necessitats de la ciutadania i de la cohesió social. Per cert, gestionar bé la despesa pública no és el coixí –sense prova d’efectivitat– per rebaixar impostos, sinó una exigència de responsabilitat democràtica sigui quina sigui la pressió fiscal, i és, en tot cas, una salvaguarda per no incrementar per aquesta via el dèficit fiscal.
