Infidelitat, promiscuïtat i prostitució política
Dissabte passat va acabar el dirty dancing políticament obscè de flirtejos, canvis de parella i allitaments discrets per a l’elecció dels nous alcaldes. Un espectacle de promiscuïtat descordada, fins i tot de prostitució política: sexe per cadires. De falta de fidelitat als principis i als compromisos. I tot, amb una manca de respecte a la voluntat dels electors, de qui es vulnera les preferències, i a una llei no escrita segons la qual es feia alcalde el més votat. Un mal exemple que sobretot va posar en circulació Ada Colau, primer guanyant Trias sota el paraigua de les clavegueres de l’Estat, fa quatre anys expulsant el vencedor Ernest Maragall amb el suport de la dreta extrema, anticatalana i racista de Manuel Valls, i ara faltant als seus compromisos, votant al costat del PP. Després de tot això, visca la Pepa.
El panorama d’aquestes tres setmanes de negociacions ha estat políticament devastador per a la necessària restauració de la confiança del ciutadà en els partits i les institucions. Els pactes per impedir que l’alcalde fos el de la llista més votada han donat pas a acords inimaginables tant des d’una lògica ideològica com des dels compromisos presos en campanya. Les combinacions que en altre temps s’haurien considerat contra natura han batut tots els rècords, entre els quals, a més de Barcelona, destaca l’acord a Sant Celoni entre la CUP i el PSC per apartar Junts, el partit més votat, sense oblidar el numeret de Ripoll. El descrèdit de la política no toca fons.
El comportament impúdic de tots els partits, sense excepció, ha tingut dues màximes justificacions. Per una banda, un discurs antidemocràtic que menysté la voluntat popular i arriba a adduir que el ciutadà “s’equivoca” a l’hora de votar. Els cordons sanitaris per justificar arraconaments polítics i pactes ideològicament escandalosos es girarà en contra dels que s’hi han refugiat, com s’ha vist a Badalona. Cordons sanitaris amb fronteres segons conveniència –a Barcelona, votar amb el PP per excloure una Convergència que ja no existeix– i que, tal com van les coses a Espanya, quan s’hi giri la truita, també acabaran acorralant alguns dels que ara els justifiquen a favor dels seus interessos.
L’altre gran argument ha estat el de l’estabilitat dels nous governs municipals. És cert que l’actual fragmentació partidista fa improbables les majories absolutes. I que governi la minoria majoritària, amb pactes per dur a terme projectes concrets, és complicat. Però, fins i tot més que no pas amb majories absolutes sempre temptades per l’autoritarisme, la negociació d’acords parcials és el més democràtic que es pot imaginar. En canvi, buscar l’acord no en els projectes sinó en el repartiment de càrrecs, al contrari del que s’addueix, portarà a mitjà termini a la inestabilitat dels governs municipals.
Vicenç Villatoro, en un article sobre aquesta qüestió a El Món, "Les (suposades) afinitats electives" (13 de juny), concloïa: “Els partits han de tenir principis i tenen interessos. Però, per favor, que no ens venguin els interessos com si fossin principis”. I això que diu Villatoro és molt important perquè, com que els interessos solen posar en qüestió els principis, quan es fa passar una cosa per l’altra, creure que el votant s’ho empassarà és tractar-lo d’imbècil. I les conseqüències, inevitablement, són un augment encara més gran de la desconfiança en la política, l’avenç de l’antipolítica i l’ascens de l’extrema dreta.
Quan fa uns anys, amb baixos nivells de participació electoral, es va posar de moda estudiar la “desafecció política”, vaig escriure que aquesta no era tant la del ciutadà cap a les institucions com la dels polítics i les institucions cap al ciutadà. I em temo molt que en el proper cicle electoral, amb les espanyoles i catalanes a tocar, veurem què passa quan es menysprea l’elector. És a dir, quan el ciutadà veu que li han aixecat la camisa.