Els infiltrats i l’enemic interior

TV3, en col·laboració amb La Directa i Polar Star Films, ens va mostrar com l'agent de policia, enxampada per la seva parella, li va explicar que "hi ha infiltrats a tot Espanya, ho entens?” I de seguida, amb una barreja d’impunitat i mala consciència que li disparava la loquacitat a la pantalla del mòbil, es despullava nerviosament de la careta de companya afectuosa amb què havia ocultat la seva missió a Girona durant tres anys i es posava l’uniforme. "M'heu pillat, sí. I?"

Sabíem que l’Estat podia infectar els nostres mòbils i espiar-nos sense ordre judicial, però ara és com si li haguéssim vist la cara a la gorja profunda de l'Estat, aquella dimensió del poder polític que sabem què existeix, però que mai no veiem i que, si de cas, ens l’imaginem perseguint terroristes o narcotraficants, i que voldríem pensar que persegueix grups feixistes que volen acabar amb la democràcia.

La dimensió humana de l'engany fa mal, com també en fa la manca d’investigació judicial dels fets. Probablement, pràctiques semblants poden estar passant a altres estats democràtics. La naturalesa de l’Estat el col·loca a ell mateix, és a dir, als seus representants, els seus secrets i els seus interessos, com el bé màxim a protegir. Però comprovar que qualsevol de nosaltres pot ser a la llista, i sentir-lo admetre que s’infiltra entre els ciutadans convertits en sospitosos, en funció de la ideologia que a l’Estat li sembla perillosa, confirma que l’estat espanyol no ha abandonat la missió de vigilància de l’enemic interior.