La informació contra la realitat
Una part de la feina de periodista és sentir vergonya de ser periodista. De vegades, just després de dir a què em dedic sent l’impuls de demanar disculpes: com explicar que jo no som un periodista d’aquells sinó dels altres? Com puc estar segur que és així?
Bé, en realitat és fàcil: basta encendre la tele o entrar a X. Fa temps que els comunicadors varen substituir informació per opinió perquè, en el fons, això és el que la gent demana. A les televisions, taules de suposats experts representant la suposada heterogeneïtat de la societat. La línia editorial continua allà, però desfressada d’una falsa pluralitat d’opinions, quasi sempre alineades amb l’agenda de partits concrets sense gaire dissimulació. Ningú no s’ha guanyat mai el lloc d’opinador professional dient coses cabals del tipus “vivim en un món complex, de conjuntures interconnectades on cada acció té efectes en cadena que obliguen a fer una anàlisi reposada i profunda de la situació a partir de dades fiables abans de prendre decisions que podrien tenir conseqüències a curt, mitjà i llarg terme”. X, directament, és una gàbia habitada per rabiosos ximpanzés amb metralleta.
Encara és més surrealista tot allò que es difon per WhatsApp, Telegram i pengen els jubilats i trols a xarxes com Facebook. La reflexió que ens hem de fer amb aquests darrers és quina mena de gent comenta compulsivament les notícies dels diaris? La resposta: el tipus de gent de qui mai hauries de tenir en compte l’opinió. El problema, però, és que tot això circula i és infinitament més impactant que la informació mesurada. I ja no és sols que la proliferació d’aquesta mena de continguts hagi propiciat l’auge de discursos polítics fonamentats en la pura conspiranoia, el tema és que condiciona el dia a dia de moltes persones a nivells fins i tot íntims. De fet, potser en el nivell més íntim de tots: el nostre estat anímic.
La gent està de molt mala llet. I és trist que hagi de ser jo, precisament, que digui que inclús potser massa: saps que tens un problema greu quan, en una situació donada, jo som la persona més optimista a la sala.
Per il·lustrar això de com els mitjans i les xarxes condicionen el nostre humor, fa uns dies, en la trobada de foto-periodistes Miravisions (continuu sense saber què pintava allà, però varen ser uns dies realment estimulants), vaig estar parlant amb el periodista David de Montserrat, que m’explicava que sovint es trobava una parella de jubilats que li feien enveja, d’enamorats i feliços. Feia uns dies se’ls havia trobat i s’havia aturat a parlar amb ells i, en lloc de contents, els havia trobat agres i preocupats. “Ja veu com va el món”, li havien dit. En David els havia intentat fer veure que no s’havien de deixar alarmar pels informatius. Al cap i a la fi, de quina manera repercutia en el seu passeig diari i la seva vida quotidiana tot allò que apareixia a la televisió i encenia els debats? Tots dos varen estar d’acord: en res.
El darrer baròmetre del CIS ens ofereix una claríssima mostra d’aquesta disparitat entre com allò que la gent percep com un problema (la immigració apareixia en un flagrant primer lloc) i allò que és realment una preocupació (l’economia domèstica, la sanitat, la precarietat, l’habitatge). Just això serveix per explicar a la perfecció la diferència entre postveritat i realitat, o entre la tele-realitat i la realitat-realitat. Molts dels que alimenten aquesta mena de prejudicis són periodistes. Se suposa que jo també ho som, quan tenc un bon dia. En els dolents, només em queda la vergonya de ser-ho.