Ingerències
Fa ja gairebé mig segle que s’ha imposat el relat que perquè les coses vagin bé, l’estat, les administracions públiques en general, no han d’intervenir en el món de les empreses, és a dir, en els mercats. Dit d’una altra manera: qualsevol mesura que els afecti, com ara una reducció de la jornada laboral de mitja hora, un impost a les elèctriques o als bancs, o una limitació dels preus dels lloguers, és una ingerència que precedeix l’Apocalipsi.
Aquests dies s’ha tornat a parlar d’ingerències, atès que la Unió Europea ens ha alertat de la ingerència de l’home més ric del món i mà dreta de Donald Trump, Elon Musk, en la política europea. La paradoxa és que Elon Musk, i molts altres oligarques, inclosos els autòctons, europeus, espanyols i mallorquins, són justament el resultat de la no-ingerència dels poders públics en els seus negocis, encara que aquests es facin a costa de colonitzar les nostres vides. Això s’ha imposat a cop de reducció de l’estat enfront de les empreses, i de la naturalització del mite que si als rics els va bé, a la resta dels mortals, també, perquè alguna cosa ens arribarà. Res més enfora de la realitat. De fet, avui dia els nivells de desigualtat han crescut fins a límits del tot insostenibles com perquè qualsevol societat pugui mantenir uns mínims de cohesió i de democràcia. El “govern del poble” no és possible si pel camí ens carregam els més dèbils del demos.
El pitjor és que l’empobriment de bona part de la població, avui amb pitjors indicadors de benestar que a inicis del mil·lenni, s’ha produït en paral·lel a l’acumulació de beneficis i patrimoni d’alguns personatges com Musk, que ja acapara divuit vegades més riquesa que el mític J.D. Rockefeller (la imatge de la casta capitalista del segle XX), però sobretot acumula un poder mai vist perquè el neoliberalisme s’ha negat a posar-li límits en nom d’una llibertat que, en la pràctica, s’ha vist reduïda per a la majoria de nosaltres.
La ingerència de Musk al vell continent va començar fa estona, amb el seu suport actiu als governants més reaccionaris, des d’Orban a Meloni, i ara en tot cas allò nou és que s’ha ficat al cor del vell continent. Ja ha rebut el primer ministre britànic, i s’ha ficat pel mig en la precampanya de les eleccions vinents a Alemanya, evidenciant el seu suport a l’AfD, el partit hereu dels nazis. També a Romania hi ha eleccions enguany, i si fa no fa igual.
La seva ingerència és especialment important perquè Musk sintetitza avui dia les dues cares del poder real, el polític i l’econòmic; quan parla ja no sabem si ho fa l’empresari o l’alt càrrec de l’administració Trump. I es tracta d’una ingerència que no s’arregla per la via diplomàtica, sinó amb la més que necessària ingerència dels poders públics en aquest procés d’acumulació de riquesa i poder sense límits.
També Trump en fa de les seves, i torna a deixar Europa en evidència. Fa un parell d’anys en què l’únic malvat era Putin, fins al punt que per evitar-ne la ingerència, hem censurat mitjans de comunicació i vetat equips esportius i artistes russos. I ara, d’una tracalada, i quan falten un parell de dies perquè el nomenin comandant en cap de l’exèrcit més poderós del món, Trump anuncia que vol controlar el canal de Panamà, annexionar-se a Groenlàndia i Canadà, i canviar el nom del Golf de Mèxic per Golf d’Amèrica. I la Comissió Europea calla, com ha callat amb el genocidi de Palestina, en un silenci eixordador.
Els impactes de tot això van més enllà de la macropolítica i la macroeconomia. Mark Zuckerberg, un altre tecnocapitalista, ja ha anunciat que s’han acabat els filtres a Facebook i Instagram, cosa que fins ara el diferenciava d’X, la plataforma de Musk. Aquest anunci suposarà en el curt termini un creixement en espiral tant de la desinformació, com de l’esclavitud dels algoritmes, que ha fet comparèixer ja dues vegades Zuckerberg davant les institucions nord-americanes: primer el 2018, per l’escàndol de Cambridge Analytica que va fer guanyar les eleccions a Trump en el seu primer mandat, gràcies a tècniques de manipulació del comportament basades en les nostres dades a Facebook; i la darrera, fa només uns mesos, en una audiència al Senat on va demanar perdó a les famílies dels milers d’infants i adolescents víctimes d’abusos sexuals i de suïcidis relacionats amb la manera de dur el seu negoci, les xarxes socials.
La ingerència dels nous senyors tecnofeudals en les nostres vides és avui una de les més greus amenaces a la democràcia i la convivència, i Europa, si així ho volen els seus mandataris, té les eines per aturar-ho, o si més no per crear-ne un escut protector. Tenc seriosos dubtes que ho facin, perquè la correlació de forces avui a la Comissió és també, en bona part, el resultat d’una ingerència continuada de les oligarquies en el sistema institucional.
