D’una crònica de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) enviada des de Londres a La Publicitat (3-VII-1924), diari pel qual feia de corresponsal, tasca que simultaniejava amb la seva ampliació d’estudis en economia i estadística. Crexells supera en aquest text les servituds del periodisme costumista, especialitat que era lluny de les seves aspiracions professionals en el món de la premsa. Tenia cura de no caure en banalitats de sociologia i de psicologia recreatives.
Sembla que una de les obligacions del periodista és tenir una opinió clara i precisa sobre el país on està. Hom pot veure el periodista que va en viatge turístic per un país, i us diu de seguida el què, el com i el perquè de tot el que passa. Hi ha homes que dos dies després d'arribar a un lloc ja us expliquen fil per randa els més íntims racons de l’ànima col·lectiva dels seus habitants. La veritat és, en molts casos, que el concepte que el periodista té no és de dos dies després, sinó dos dies abans del viatge. Però no importa: tanmateix la intel·ligència reposa quan té idees clares, encara que siguin errònies. Hi ha un àngel que vetlla el son del que té la ferma convicció que l'alemany és d'una intel·ligència lenta i limitada, el francès és superficial i brillant, l’italià és efeminat i retòric, etcètera. He conviscut set mesos amb anglesos, i no podria dar-vos una idea de com és el caràcter anglès. Ni d'una manera profunda, ni tan sols d'una manera exterior. És més: cada dia que passava anava notant que el meu concepte dels anglesos s'anava tornant més pobre de determinacions i menys comprensible. Fa set o vuit mesos — ai las!— hauria escrit un excel·lent article explicant-vos la meva opinió sobre els anglesos, i avui, en canvi, l'escric per explicar-vos com no tinc cap opinió sobre els anglesos. La raó deu ésser que no és possible comprendre Anglaterra amb idees continentals. Com no és possible que idees continentals penetrin a Anglaterra. Quan una idea continental penetra a Anglaterra, o bé és profundament alterada i assimilada o bé resulta una cosa artificial i sovint grotesca. El socialisme, per exemple, ha estat assimilat a condició de fer-lo totalment diferent del continental. En canvi, el hegelianisme que ha penetrat a Anglaterra ha donat uns productes mixtos de temperament britànic i ideologia continental, que són veritablement divertits. Per les mateixes raons, no és possible comprendre Anglaterra amb conceptes continentals. Manca l'element comú que permeti la mesura. Ve a ésser com voler mesurar la calor per litres. Fugint de les categories continentals europees hom es refugia a vegades en idees nord-americanes. Hom admira, per exemple, els set milions d'habitants de Londres, el moviment de Picadilly de l'Strand, l'esbojarrament de la City. Voler comprendre Anglaterra amb idees nord-americanes encara és pitjor. L'Imperi britànic és veritablement una cosa gran i forta. Però l’anglès viu en el record i l'enyor de la little England. Londres és una gran ciutat, però l'anglès que hi viu porta perpètuament dintre l’ànima el record i l'enyorança dels prats de verd tendríssim i del "cottage” solitari de maó vermell. Això no vol pas dir que l'anglès votés pel retorn a la petita Anglaterra o bé per la destrucció de Londres, malgrat que hi ha molts anglesos que us asseguraran que sí; vol dir, simplement, que aquest enyor indefinit que davant d'una possibilitat concreta fora probablement eliminat, ara que aquesta possibilitat, naturalment, existeix, forma part dels elements psicològics anglesos. Aquí rau, precisament, la força i la virtut d’Anglaterra. [...]
