La injustícia, quin bon adob
Res no és abstracte en els bons llibres: tot passa per la carn i l’os, pel camp de batalla de les emocions que és el cos –i ara no sé si aquesta frase l’he llegida en Per Petterson, autor de l’inoblidable ‘Sortir a robar cavalls’, o en Aharon Appelfeld, autor de l’adorable Tsili.
Voldria capbussar-me de nou en La mort i la pluja de Guillem Frontera, que dialoga amb aquests dos d’una manera especial: personatges infants, que miren enfora amb uns ulls que se’ls mengen la cara. Però no hi ha manera de trobar-lo. Els llibres et criden des d’un prestatge quan ha arribat l’hora per a tu de llegir-los, alguns se’t fiquen ben endins i llavors s’esfumen. I és com ha de ser, perquè s’han convertit en record propi. La màgia de la literatura: que algú pugui llegar-te la servitud de la seva memòria.
Hi ha un personatge, en La mort i la pluja, que porto arreu on vaig. És el nen que va a escola i durant la classe de geografia descobreix que en el mapa de Mallorca el seu poble no hi surt. La consternació, l’angúnia, el sentiment d’inexistència d’aquell nen. De gran serà geògraf. La mare, enviudada de jove, s’haurà venut la terra per pagar-li els estudis. Que no vincli més l’esquena damunt la terra i en canvi pugui posar Ariany en el mapa: reparar la injustícia en l’únic lloc on això és possible, un paper imprès –un invent.
De gent que fa el que sigui perquè els fills no vinclin més l’esquena damunt els conreus, els llibres de Frontera en van plens. Des del primer, Els carnissers, en què el pare s’ha enriquit prou amb una botigueta de souvenirs per poder comprar la possessió on feia de porquer quan tenia l’edat del fill. Fa riure molt, aquest pare: Frontera tenia vint anys quan se’l va inventar i no li estalvia cap dels ridículs que pot arribar a fer un porquer disfressat de senyor. Però és un personatge que fa estremir, també: per risible que sigui, el sentiment que el mou no s’ha esbravat. És la palanca que fa que aquest home no segui –el burgès és un home que seu, això sé del cert que és d’Hugo–, sinó que bregui.
I brega la jove vídua en un altre llibre, Tyrannosaurus: aquest, Frontera el va escriure a vint-i-cinc anys, quan feia poc que havia sortit del seminari de la Porciúncula. Que ràpid que feia les coses, el jove Frontera; quina poca por que tenia de les grans ferides, la mare que ho ha sacrificat tot perquè el fill s’allunyi del poble o el frare abusador que, al seu torn, va ser enviat al seminari per uns pares que es negaven a veure-li vinclar l’esquena... Quina germanor, la que s’inventa Frontera a penes sortit del seminari, entre el nen exposat a l’abús i l’adult que l’infligeix. La germanor sorgida de la lluita contra l’ordre de les coses, que a Mallorca era ferreny.
Llegir de cap a cap les novel·les que ha publicat Frontera és un viatge al llarg de cinquanta anys d’intents de viure més dignament en una illa gens preocupada pels seus habitants. D’això va l’obra de Frontera, d’adaptar-se, de com es fa i què implica continuar. La guerra, curiosament, no hi surt: no es tracta de matances, sinó d’un seguit coherent i inexorable de traïcions –o potser de perversions? Sí, cal ser pervers per convertir l’impuls de bregar per una vida més digna en un nou territori d’abús, d’explotació, de lletjor. D’això va L’adéu al mestre, en què els fills, l’esperança de l’illa, lluny d’entrar en les esferes de l’intel·lecte vedades als pares, n’aprofiten l’accés per convertir-les en femta –vull dir, en or: per donar valor especulatiu a la producció artística, sigui bona o indigent.
Les mares vídues, els pares porquers i els fills especuladors o polítics, com a Sicília sense morts, el gran èxit dels darrers anys. Quina exultació, el dia que un diputat va brandar-ne un exemplar davant els bancs del PP al Parlament de les Illes Balears! Quines tribunes eufòriques no va inspirar! La humanitat que desfila en aquest roman à clef és d’un realisme a prova de bomba, com sol passar en els llibres de Frontera; però diria que representa una porció petita de la humanitat illenca. No tothom que s’inclina a llegir-la s’hi veu reflectit, i això fa que puguis riure sense que sigui a costa teva. Quants afins al PP s’hi hauran arriscat?
Llegir Tyrannosaurus és una altra qüestió. El que van viure els infants instruïts pels frares per mor d’una vida més digna, això no dibuixa cap segment social: és de l’illa sencera. Si Frontera, mig segle després, ha revisat escrupolosament aquest llibre i l’ha dotat d’un epíleg que parla d’impunitat, és que els abusos sexuals comesos a Mallorca no tenen encara diputat que els fustigui, ni públic que els adopti com a memòria pròpia.
Silenci, cruix!
Lectors, no desvieu la vista: de tots els llibres de Frontera, pot ser que Tyrannosaurus sigui el més gran. D’una bellesa que esgarrifa. Comença així: “Hi ha un silenci angoixant dins la garriga”.
