Inquilins

PalmaEl govern de Prohens ha anunciat aquesta setmana que tots els ciutadans de les Balears ens convertirem en inquilins gràcies al programa de Lloguer Segur. Amb els nostres impostos, pagarem un percentatge als propietaris que decideixin obrir els seus pisos i cases solidàriament amb tots els guanys i les garanties del sistema especulatiu. El plantejament de la mesura compleix amb tots els principis liberals i se centra a complimentar i incentivar els rendistes amb l’esperança que, si posen més habitatges en el mercat, els preus deixaran de ser una qüestió humanitària. El mateix títol de Lloguer Segur apel·la al discurs de la por als ocupes tan estès per la dreta, que ha fet milionàries a les empreses d’alarmes des de la demagògia.

Els privilegiats no necessiten més privilegis per compensar als que dormen en caravanes, tendes de campanya o comparteixen pis amb 50 anys. Són tots els que no poden ni somiar amb un sostre els qui mereixen una política d’habitatge a llarg termini i un pacte amb tots els sectors implicats que aposti per la construcció d’habitatge social amb caràcter vitalici. Tots, tinguem una casa o no, mereixem que els nostres impostos es destinin al bé comú i als més necessitats i no que una persona amb uns ingressos de 60.000 euros (tres vegades més que la mitjana) pugui també acollir-se a aquest lloguer segur.

L’experiència està demostrant, a més, que l’habitatge és un problema estructural que no s’arreglarà supeditant-lo al model capitalista. L’experiència ja ha constatat que totes les mesures basades en transferències de renda, en bons o incentius, acaba en una pujada dels preus. Hi ha exemples a tot arreu: immobiliàries que cobren els seus honoraris a l’inquilí, propietaris que sortegen els contractes de llarga durada, lloguers vacacionals il·legals i fins i tot cobrament d’impostos de manera abusiva a l’inquilí.

Si no hi ha dispositius de control, els més rics absorbeixen aquestes bonificacions per altres mecanismes. Ni Espanya ni les Balears tenen una política d’habitatges socials, el número dels quals és ridícul, i els que hi havia, una vegada liberalitzats, han enriquit els seus primers beneficiaris. Àustria ha sobreviscut un segle sense moure’s un àpex de la seva aposta per l’habitatge públic. Que el Govern actuï com una immobiliària condescendent no solucionarà el problema. Necessitam més inspectors, més control i més habitatge públic fèrriament regulat.