La inseguretat social del català

En l’època de la Transició, quan els periodistes estrangers descobrien Catalunya i la pervivència del fet català malgrat el franquisme, no era estrany llegir en les seves cròniques –sobretot dels periodistes anglosaxons– l’afirmació que els catalans manteníem orgullosament la nostra llengua. Però el que pretenia el catalanisme polític no era un reconeixement més o menys sorprès o admiratiu de la resiliència de l’idioma, sinó el reconeixement juridicolegal d’uns drets lingüístics. La Constitució espanyola del 1978 va establir, tanmateix, un marc asimètric, discriminatori, amb una sola llengua oficial de coneixement obligat, el castellà, i una sèrie de llengües, que ni tan sols s’enunciaven pel seu nom, que serien cooficials a les comunitats autònomes, però l’ús de les quals era merament optatiu. Això sí, aquestes llengües innominades havien de ser objecte d’una especial protecció, d’acord amb el redactat de l’article 3.3: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección".

Poc després, el 1979, apareixia el manifest d’Els Marges, titulat “Una nació sense estat, un poble sense llengua?”, en què s’alertava: “La llengua i la cultura catalanes es troben més que mai amenaçades de mort”, i s’instava el poder polític català, després de l’intent d’anorreament que havia significat el franquisme, a “normalitzar l’ús de la llengua catalana” i restituir-li així “la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya”. Els redactors d’aquell manifest més aviat apocalíptic sempre es van mantenir en un estat desesperançat respecte del futur de la llengua catalana. Així, en el seu dietari tot just ara publicat, Joaquim Molas esbossava, l’estiu del 1995, aquest diagnòstic: “Inseguretat; país sense fer, llengua minoritària i Catalunya dividida políticament i socialment, falta de gruix social i futur incert. Un té la por que tot s’acaba amb ell. O, almenys, en la generació dels nets”. 

El debat, com no podia ser altrament, torna de forma recurrent, però també amb una dificultat persistent d’assolir un diagnòstic ponderat i serè, lluny d’estridències com “emergència lingüística”. El penúltim exemple l’hem tingut amb les dades que ha fornit el departament d’Educació sobre els usos lingüístics en l’àmbit educatiu. Unes dades inquietants, obtingudes a partir d’una enquesta entre l’alumnat de 4t d’ESO: és a dir, en una edat (“l’adolescència és la menopausa de la infantesa”, la definia el càustic Kurt Vonnegut) en què preval la necessitat d’identificació amb el grup i la por a l’exclusió. Unes dades que no fan més que confirmar una triple realitat: una, que a Catalunya –i no cal dir en el conjunt de l’àmbit lingüístic–, el català és una llengua minoritària; dues, que el lliure mercat tendeix de forma natural cap a la unificació i en contra de la diversitat, i tres, que el sistema polític i institucional espanyol en el seu conjunt està més preocupat per la lengua común que per les llengües minoritàries, com la providència del Tribunal Suprem i l’episodi de l’escola de Canet acaben de posar, novament, de manifest.

D’aquí la necessitat, que experimentem a diari, d’un poder polític fort que corregeixi l’enorme capacitat destructiva del mercat. Per això és tan important que la llei espanyola de l’audiovisual reculli, efectivament, unes quotes per a la producció en català i les altres llengües cooficials, seguint el mateix criteri que en altres àmbits: ¿oi que no entendríem que se suprimissin les exigències mediambientals per facilitar la inversió d’empreses contaminants?, ¿i que potser no estem d’acord que calen quotes per garantir la necessària paritat entre homes i dones? 

Però el mal és que en la política espanyola l’horitzó plurilingüe no apareix mai. Ho vam veure –ho remarcava Sebastià Alzamora en aquestes mateixes pàgines– en una trobada que va reunir a València cinc dones líders de les esquerres espanyoles sota l’anunciat monolingüe de “Otras políticas”: senyal que a Espanya potser es poden fer altres polítiques, però no altres polítiques lingüístiques que corregeixin l’arrelada convicció, també entre l’esquerra suposadament transformadora, que hi ha una llengua de debò, l’espanyol, i unes altres llengües secundàries que no tenen pas els mateixos drets. L’anhelada “seguretat social” del català no és una qüestió d’orgull dels parlants ni d’un ric patrimoni a “respectar i protegir”, sinó de l’exercici d’uns drets civils i democràtics, emparats i promoguts pels poders públics.