Insensatesa legislativa
El conflicte d’aquesta setmana amb el Tribunal Constitucional, tot i la seva importància, no ens hauria de fer oblidar que fa ja temps que a les Corts Generals es viu en un procés d’insensatesa legislativa, caracteritzada per constants canvis normatius, esmenes improvisades i tot sempre ben amarat de polèmiques absurdes i sortides de to. Els casos més recents tenen a veure, a més, amb una de les lleis més importants de l’ordenament jurídic: el Codi Penal. Una llei amb la qual no convé fer experiments, com ha passat amb les darreres modificacions sobre els delictes sexuals; però tampoc fer-ne un ús covard i pervers, com passà en legislatures anteriors quan es modificà per tractar de desviar cap als tribunals els conflictes que s’havien de resoldre en els òrgans de deliberació política.
Però no només es tracta de la llei penal. En aquesta legislatura s’han tramitat o es tramiten altres lleis que, amb l’excusa de la protecció de determinats àmbits o col·lectius, tenen com a objectiu principal imposar una visió de la realitat i una forma d’entendre el món que està ben lluny de ser compartida per la majoria de persones. Un bon exemple d’això és la referida al benestar dels animals –cosa amb la qual molta gent pot estar d’acord–, que amaga la pretensió d’atorgar a segons quins vertebrats un estatus jurídic gairebé semblant al d’una persona, és a dir, pretenent que tractem els animals com allò que realment no són. Un altre exemple d’aquesta deriva legislativa és el de l’intent de consolidar com a dret universal l’anomenada autodeterminació de gènere, és a dir, que qualsevol pugui exigir ser tractat com a home o dona exclusivament segons la seva voluntat i amb la mateixa facilitat de qui decideix canviar de pentinat.
Voler capgirar la forma de pensar de la gent canviant les lleis i sancionant els que en dissenteixen pot ser una pretensió legítima en alguns casos concrets i greus, com ara per combatre els prejudicis racistes arrelats en una comunitat. Però generalitzar aquesta pràctica, sobretot quan es fa per alterar els coneixements, valors o creences majoritaris, com que els animals són diferents de les persones o que la biologia té alguna cosa a dir amb relació a considerar si algú és home o dona, és fer ratlles dins l’aigua tret, és clar, que vagi acompanyat d’altres elements més coercitius. I és que aquesta enginyeria social amb calçador al final només funciona acompanyada de mecanismes autoritaris que podríem resumir en la frase “això és així perquè ho dic jo” (substitueixi “jo” per “president” o “Parlament”).
El problema d’aquest tipus d’enginyeria social no és només que sigui poc democràtica, sinó que la història ens ha demostrat que té un defecte essencial, que és que sol estar mancada de mecanismes per detectar i corregir els errors. Quan actua el “perquè jo ho dic”, mai es deixa marge a la crítica, que ben aviat és censurada, ni es permet a ningú plantejar la possibilitat que alguna cosa s’hagi fet malament. I en bona part això és el que passa avui quan veiem que, enmig de l’histrionisme imperant a tot l’espectre polític, ningú sembla adonar-se que les coses es fan malament i que ens estem equivocant de bon de veres.
