La insostenible lleugeresa de les xarxes
Una gran part de la població, i no només els joves, ja s’informa preferentment per les xarxes socials. Per a alguns, només ha canviat el format i la tecnologia, però, en realitat, ha canviat el concepte d’informació. A les xarxes, el mitjà ja és el missatge. S’imposa la immediatesa, però especialment ho fa el simplisme, la tergiversació i, directament, la falsedat interessada. És cert que la desinformació no només és al món d’internet, però és aquí on forma part de la seva naturalesa. Hi ha dues deformacions claus. La primera, haver passat de proporcionar informació veraç a prioritzar l’entreteniment i l’espectacle. La segona clau, que l’accés és massiu i gratuït, cosa que fa d'aquest espai el més adequat per a la manipulació política, especialment quan aquesta només ha de donar un relat emocional i ha passat a formar part de “la societat de l’espectacle” de què parlava ja fa gairebé seixanta anys Guy Debord.
Els darrers dies hem tingut dos bons exemples del paper de les xarxes a l'hora de conformar una opinió pública i política de manera esbiaixada. Darrere la victòria de Trump a les eleccions americanes hi ha causes que poden resultar objectives, com són el ressentiment, l’abandonament de l’Amèrica profunda o la supèrbia de les elits que representa el Partit Demòcrata. Hi ha, però, un ús intensiu i molt intencionat de les xarxes de cara a conformar el rebuig al “progressisme” i recuperar el retorn a la tribu. Va passar el 2016, i ha tornat a passar ara de manera més intensa. Ara, Trump ha comptat en exclusiva amb el favor de X, del seu correligionari Elon Musk. Han construït un relat polític fonamentat en els rumors, les falsedats, els insults, l’ús de les pors, l’estímul a rebutjar la immigració... –és per això que aquesta setmana també hem vist com grans capçaleres abandonaven la seva activitat a X–. A Espanya, acabem de patir el relat de la DANA fet per l’extrema dreta, la qual ha aconseguit fixar la seva interessada interpretació dels fets, tot creant el caos i el rebuig a totes les instàncies públiques, a més de continuar negant el canvi climàtic o inventant-se boles per tal de culpar el govern socialista. Amb tot això, la ciutadania que encara creiem en el poder dels fets i la veritat que se sustenten sobre la raó il·lustrada hem perdut la batalla i hem assistit a aquest avenç, sembla que imparable, dels plantejaments antidemocràtics.
Hi ha un procés de substitució dels mitjans de comunicació per canals de pseudoinformació. I no em refereixo a passar del format paper al digital, sinó dels continguts elaborats per periodistes als que fan gent amb poca formació i encara menys escrúpols, per tal de condicionar percepcions i conductes. Ofereixen productes de fàcil accés, sense cost i, sobretot, sense esforç de lectura i comprensió. Com deia Goebbels que s’havia de fer la propaganda, dirigint-la en forma i fons als més estúpids. Arriben a un públic massiu, poc sofisticat i donat, justament per la ignorància, a creure’s qualsevol cosa. A partir d’aquí, una taca d’oli anomenada viralitat es posa en marxa. Els mitjans tradicionals, volent modernitzar-se, acaben per reïficar les xarxes, tot referint-s’hi i deixant que fixin els temes i les formes de tractar-los. Una societat i una comunicació que s’igualen per la part més baixa. Més enllà de tendències i maldats de la política actual per tal de dominar l’opinió i el vot, el mitjà té coses que li són inherents i que dificulten un ús més raonable i respectuós amb la comunitat. Guanya en immediatesa, interacció i llenguatge comú. Tots som cridats a dir i retuitar sense barreres de nivell o coneixement. Es fomenta l’opinió-impuls. Guanya per explicacions fàcils que no cal que tinguin res a veure amb la realitat. Tot es mou en el terreny de l’emoció i la raó no hi té cabuda. Les explicacions conspiranoiques triomfen, perquè hi som donats per tal de no fer esforç i poder donar la culpa als altres i a les forces ocultes. Lògica de blocs, els bons i els dolents, amics i enemics, els meus i els altres. Com que la gent humiliada, ressentida i empobrida és molta, resulta senzill fer triomfar el discurs antipolític. Prendre posició, opinar, sense coneixement, criteri i, encara menys, esforç. Una manera de fer política que avança i triomfa, una manera d’entendre el món que resulta aterridora.
