Insubmisos de mascareta

A més dels estralls que va causar en la salut i les vides, la pandèmia de coronavirus va deixar un llegat social confús, espès i feixuc, amb disfuncions de diferents tipus que, encara avui, es fan servir sovint com a sortides justificatives a realitats que no ens agraden (sobretot vinculades amb el jovent: els resultats de l'informe PISA, per exemple). Dins aquest garbuix postpandèmic brilla amb llum pròpia el que podríem denominar la rebel·lia sanitària: és a dir, declarar-se insubmisos (els ciutadans individualment, o grups, o institucions) a les recomanacions, o les obligacions, que es deriven d'una alarma de salut pública. Ja no cal que es tracti d'una pandèmia: ara aixequen la seva absurda bandera quan es produeixen els habituals pics hivernals d'infeccions respiratòries. Com cada any per aquest temps, la grip, el covid i altres virus i éssers mutants fan la seva aparició i això comporta efectes indesitjables: en particular, riscos per a la salut de les persones i saturació de la sanitat pública. Per atenuar-los, es recomana l'ús de les mascaretes de protecció als establiments sanitaris. Immediatament, s'aixequen les veus dels qui s'hi neguen, i aleshores es dicten mesures d'obligatorietat (com ha fet, aquest mateix dimarts, la Generalitat).

D'insubmisos a les mascaretes n'hi ha —com a mínim— de dos tipus: els que es neguen a la mascareta per determinació personal i els que ho fan per càlcul polític o partidista. Entre aquests últims hem de comptar-hi les comunitats autònomes governades pel PP (amb o sense Vox com a soci), que ja han deixat clara la seva negativa a recomanar ni obligar l'ús de mascareta, perquè al PP encara sospiren que algun virus s'acabi emportant (juntament amb les vides d'un nombre indeterminat de ciutadans, però això són imponderables) la presidència del seu odiat Pedro Sánchez. El paradigma d'aquesta forma de rebel·lia sanitària és Ayuso, que va convertir Madrid en el paradís de la llibertat de prendre canyes a les terrasses mentre el món civilitzat es confinava o restringia els moviments de la població. Convé recordar que Ayuso va fer construir un hospital fantasma, el Zendal, que va costar 170 milions d'euros, que el seu germà es va enriquir fent transaccions irregulars amb material sanitari (mascaretes, justament) i que les xifres de morts per covid a la Comunitat de Madrid van ser esgarrifoses, amb episodis especialment tètrics com el de les residències d'ancians. També cal recordar (al PP no se'ls oblida mai) que, després de tot això, Ayuso va revalidar el seu govern amb majoria absoluta.

Pel que fa als insubmisos antimascareta convençuts, igual que els antivacunes, formen part d'aquests activistes per la llibertat que mai havien fet res per la causa, però que s'il·luminen (i es posen solemnes) quan es neguen a posar-se una injecció, o a posar-la als seus fills. Serien estrictament còmics si la seva actitud no fos, també, una expressió insuperable de menyspreu cap als altres, i sobretot, un atemptat contra la salut pública i contra la intel·ligència.