La insubstancialitat de les tardes d’estiu

A diferència d’altres anys que la televisió en directe desapareixia de la graella d’estiu de TV3, enguany la cadena ha indultat el Tot es mou per amenitzar les tardes de calor. El programa, presentat per Sara Loscos, ha quedat desproveït de tota la teca política que fins ara ha nodrit les sobretaules de la cadena. Els continguts s’han reduït a connexions en directe en què els reporters ens expliquen qualsevol cosa que passi en diferents racons del país, entrevistes als famosos que no han marxat de vacances i seccions populars vinculades al més primari: gastronomia, oci i animals. El primer dia de la temporada el programa ja va fer tota una declaració d’intencions. Només portaven cinc minuts en directe i van començar per una secció de llibres per a l’estiu en què la primera recomanació era Frankenstein de Mary Shelley. Un plantejament que permetia constatar que, més que ambició televisiva, el Tot es mou estiu és un contenidor de propostes per tenir l’aparell posat de fons mentre fas altres coses. 

Per sort, el decorat serveix d’advertència per a l’espectador. No pots dir que t’han enganyat, perquè veient de manera fugaç el plató t’anticipen metafòricament que fan el que poden. Sembla el càmping de la Barbie o de Las Barriguitas. Tot és d’una textura plasticosa, de tonalitats roses i blaves i d’una aparent fragilitat gairebé metafòrica. Hi ha una rulot d’aires hippies que no podria sortir mai a la carretera, una butaca de vímet d’inspiració hawaiana ideal per a un aparador estiuenc, les imprescindibles palmeres sintètiques, una taula plegable amb cadires de tisora, una catifa de gespa artificial i, el plat fort, una piscina falsa. Un croma a terra fa l’efecte del moviment de l’aigua i algun col·laborador ha fingit remullar-s’hi els peus. Pel que fa al vestuari, s’han ajustat a l’ambientació. La presentadora sovint porta pantalons curts i samarreta per confirmar aquest aire de pseudovacances refrescants.

A nivell de continguts tant t’expliquen el col·lapse dels aeroports, com conversen amb els fans de Rosalía que s’esperen per al concert, et parlen de la calor que passen els gossos o mostren els Manolos cantant el seu hit dels Jocs Olímpics del 92.

Tot es mou estiu és un salt al passat, a la televisió de finals del vuitanta o principis dels noranta. És un viatge a una altra època televisiva on tot és analògic menys la piscina, d’una modernitat de sèrie B. Tant des d'un punt de vista formal com d’execució és naïf. Té la innocència dels que fan la tele més passada de moda com si fos un producte de nova creació. Més que originalitat hi ha voluntat i esforç per farcir el programa en unes setmanes que tot funciona a mig gas i a un altre ritme. I el resultat és d’una insubstancialitat televisiva que confirma l’estereotip mediàtic. Tot es mou estiu s’ajusta tan ferotgement al tòpic, reprodueix amb tanta fidelitat els codis caducs i soporífers de les graelles provisionals de vacances que ni tan sols pots apreciar si és premeditat o és incapacitat per fer una altra cosa.