EscriptorPersones que el guanyam per anys i que, a més, no el coneixem personalment, ens hi referim com “el tio Toni”. Es tracta, naturalment, de Toni Nadal, el tio Toni de Rafel Nadal, que ha estat el seu mestre de tennis i, per extensió, també mestre de vida. Servidor podria ser oncle del tio Toni, per edat, naturalment, però, de manera instintiva, des que sé qui és he acatat la seva autoritat en matèria de tennis i d’esport en general, vull dir del món entorn de l’esport. I tot per la simple raó que no li record cap botilada, cap sortida de to d’aquestes tan freqüents en persones que, perquè són populars, es creuen amb el dret de jutjar i perorar com si el món fos el taulell del bar a la quarta copa.
Així que, quan el nom de Toni Nadal apareix a la premsa davant una frase entre cometes, m’hi solc aturar amb la quasi absoluta seguretat que hi trobaré una observació o una sentència emergida del sentit comú de moltes generacions de gent del país. Sé que no hi detectaré ecos de l’estrèpit revolucionari –no li escauria, per cert–, però tampoc una concessió als interessos més fatxendes.
Arran d’unes manifestacions del tennista sobre la política de Sánchez contra el covid-19, es veu que les xarxes s’han calat foc amb tot d’insults que pretenen passar per definicions –d’altres li fan costat i no sé de qui s’hauria de fer més enfora. En els territoris de l’Estat, un dels insults més habituals és el de “fatxa”, que vol transportar un conjunt d’intencions molt extens i variat, però que finalment només comunica la voluntat d’ultratjar i la incapacitat de l’emissor de definir. És espantós com xerra la gent, i potser tot plegat té a veure amb el consell de Toni Nadal a cert tipus de persones que obrin un llibre de tant en tant.
El nivell cultural del país ha trobat a les xarxes un mostrador perfectament il·luminat. I és així com Toni Nadal pot dir que alguns tracten de fatxa el tennista sense saber què vol dir fatxa. Servidor tenia menys de vint anys quan el poeta i cantant Raimon em va convidar a sopar a casa seva, aleshores al passeig de Maragall, de Barcelona. Vaig aplicar a Harold Wilson l’adjectiu “feixista”. El meu amic Raimon em va corregir –ell havia anat més pel món–: Si Harold Wilson és feixista, què va ser Mussolini? És una de les lliçons que sempre he agraït.