La integració dels immigrants: queda molt camí per recórrer
Potser ha estat un dels efectes més imprevistos del Mundial. A les Balears, i a molts d’altres indrets d’Europa, les banderes marroquines han onejat com a signe de joia d’una població orgullosa del resultat esportiu de la seva selecció. Però, més enllà dels marcadors, l’omnipresència durant uns dies de l’alegria alauita ens ha fet ser conscients de la gran importància que té aquesta comunitat a les Balears. D’entrada, la marroquina és la nacionalitat estrangera més nombrosa i ha jugat i juga un paper fonamental en el desenvolupament econòmic de les Illes. Les coses han canviat, almenys en part, respecte d’aquella generació que arribà amb el boom turístic, quan els illencs abandonaven el camp enlluernats pels doblers més ràpids. Assumiren les feines més dures, com les del camp, i —cal admetre-ho sense embuts— no sempre la societat balear els posà fàcil la integració. En tenien prou de fer moltes hores per un sou, i no hi havia espais de trobada ni temps per sentir-se acollits. Ni cap acció de la societat local perque això es produís.
Avui, els seus fills o fins i tot els nets ja han estat escolaritzats i formen part dels nous illencs que componen una societat molt més rica, diversa i, també és cert, complexa. Seria absurd parlar d’integració plena, perquè encara avui hi ha estereotips, importants resistències i manca d’empatia que els illencs hem de saber encarar i superar. Ara bé, com es pot apreciar en el reportatge que presenta aquest setmanari, els joves d’origen marroquí formen part cada vegada més activa i sovint compromesa de la societat. Els hem entrevistat en català i no han desaprofitat l’ocasió per reivindicar el seu lloc. Com passa a tants d’altres indrets que han acollit immigració magribina, com és el sud de França, la situació és d’un anhel d’integració que encara no s’assoleix com cal.
Els joves magribins han estudiat, molts d’ells a la universitat, coneixen els costums locals, tenen més amics de famílies originàries illenques que els seus pares, però –cal ser molt realistes– encara funcionen molt com a col·lectiu, i en moltes ocasions encara assumeixen tasques que no sempre corresponen a la seva formació. Són les Balears una societat racista?Probablement no, com no ho són altres llocs d’Europa on, això sí, es veuen encara barris que semblen guetos, manca de fluïdesa i interacció. Per tant, l’excusa del futbol és un bon pretext per prendre el pols com a poble al grau d’acceptació i d’integració de la diversitat que tenim. Ja és hora d’abandonar segons quins clixés i assumir que de la diversitat se’n treu, sobretot, riquesa.
