Integració

Hi va insistir. A l’entrevista que va fer a Antoni Llabrés la companya Maria Llull, el president de l’Obra Cultural Balear apel·lava una vegada i una altra a la integració, també com un deure pendent: “No hem estat capaços d’integrar lingüísticament i culturalment l’allau que ens ve de fora”. I ho és, un dels grans deures, un d’aquests que fa mal entendre que no sigui un tema de consens social indubtable. Que hi hagi una part important de la població originària de les Illes –sí, la responsabilitat dels que venen de fora, siguin migrants o turistes, és nul·la– que menysté la identitat cultural i lingüística pròpies del territori en el qual ha nascut i crescut s’hauria d’entendre com una actitud surrealista. Això, si no fos tan real per trobar aquesta actitud ben instal·lada al carrer i, en conseqüència i amb una tendència creixent, al Parlament balear.

A qualsevol país que anem o mirem, de les primeres coses que ens fan saber i per les quals ens interessam és quina és la llengua pròpia, quina és la seva història, com és la cultura. Ens ho transmeten naturalment, i els de fora pensam que només faltaria que no ho fessin, que hi renunciassin, que ens ho ocultassin, que se n’empegueïssin. No només no ho entendríem, sinó que pensaríem que no ens volen incloure en el seu món, que ens n’estan excloent.

A les Balears, tot i la gran feina que en aquest sentit es fa des de moltes entitats, des de l’escola a les biblioteques, falta el consens social sobre la importància per a la convivència de les polítiques d’integració, com a base per al foment de les actituds integradores. És clar que duim el camí contrari, perquè no només es menysté la cultura i la llengua pròpies, sinó que la majoria parlamentària aprova examinar les dents als menors migrants.