Intel·ligència policial al servei de la ultradreta

L’any 2001, en l’operació Dàtil, vinculada als atemptats de l’11-S, Baltasar Garzón va inaugurar l’ús de l’anomenada prova pericial d’intel·ligència policial. Des de l’inici, l’advocacia crítica va qüestionar aquell tipus d’informes, que van començar a usar-se amb el pretext de fer llum sobre les estructures i els mètodes de les organitzacions terroristes investigades, per acabar derivant en informes molt predeterminats sobre l’adscripció ideològica o religiosa dels encausats.

De cop, l’ús d’aquell tipus d’informes, sorgits en un context de guerra contra l’enemic terrorista, va ser adoptat per les fiscalies de delictes d’odi, que hi van veure un potencial molt útil: perfilar la ideologia dels autors per blindar el mòbil discriminatori del delicte. El manual del 2015 sobre investigació dels delictes d’odi de la Fiscalia de Catalunya en va recomanar l’ús, i citava l’exemple de l’anàlisi de la simbologia emprada pels grups d’extrema dreta. Aquell mateix any, el protocol del ministeri de l’Interior sobre delictes d’odi també va predicar la utilitat d’analitzar uns “indicadors de polarització” que s’inspiraven en els indicadors suggerits per la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), que havien estat pensats pels atacs comesos contra col·lectius vulnerabilitzats.

Aquests “indicadors de polarització” van començar a emprar-se en totes les investigacions per delictes d’odi, inclosos els polèmics procediments comesos per discriminació ideològica. El procés català va disparar l’alarma per les estadístiques del ministeri de l’Interior sobre delictes d’odi per ideologia, que ningú acabava de saber sobre quins supòsits es fundaven. El maig del 2019, la circular 17/2019 de la Fiscalia General de l’Estat sobre interpretació dels delictes d’odi aclaria definitivament la qüestió: els delictes d’odi ja no eren una eina per protegir les minories, sinó una eina per combatre la intolerància, i, per tant, qualsevol acte motivat per l’antagonisme ideològic passava a ser un delicte d’odi i, de retruc, els nazis i la gent d’extrema dreta passaven a ser subjectes protegits.

La plasmació d’aquella postura interpretativa va coincidir en el temps amb l’entrada de Vox al Congrés de Diputats, cosa que augurava una perillosa deriva, com ha acabat esdevenint. Aquell partit i altres sectors ultraconservadors van saber veure-hi una gran finestra d’oportunitat política i comunicativa, i van començar a perseguir “la foto” de l’esquerra intolerant i violenta. La dinàmica consistia en llançar discursos feridors per, tot seguit, fer acte de presència en barris o espais on sabien que serien mal rebuts, per obtenir un escenari de confrontació que els permetés obtenir imatges de persones reaccionant de manera irascible i hostil. Després s’activava la denúncia i el procés judicial, en què l’objectiu era buscar el precedent jurídic d’un partit d’ultradreta com a víctima d’un delicte d’odi.

Un dels molts procediments judicials provocats per aquesta calculada dinàmica és el cas del veïnat del Raval, encausat per haver fet escrache a dos parlamentaris de Vox dies després que aquests denigressin els barris multiculturals anomenant-los “estercoleros ”. En aquest cas, la Fiscalia de Delictes d’Odi va demanar a la Brigada d’Informació dels Mossos d’Esquadra que elaborés fitxes individuals de perfilatge polític dels activistes encausats. Per la seva banda, la Brigada d’Informació de la Policia Nacional, per iniciativa pròpia, també va fer un informe sobre “indicadors de polarització”. Hi va sostenir que l’escrache constituïa un delicte d’odi, entre altres raons, per la pròpia percepció de les víctimes, per la presència d’una bandera roja i una de violeta, pel fet que els encausats ja havien assistit a altres protestes contra Vox o pel fet que l’atac hagués estat gratuït.

Aquest cas paradigmàtic imposa diverses reflexions. La primera versa sobre la licitud que els cossos policials estiguin fent informes de perfilatge polític d’activistes d’esquerres, en els quals l’assistència prèvia a protestes contra l’extrema dreta sigui un ítem negatiu, i, en canvi, no es consigni cap aspecte positiu sobre la trajectòria de compromís social d’aquests activistes. La segona passa per alertar del fet que les denúncies per delicte d’odi fetes per actors d’extrema dreta estan provocant que els cossos policials realitzin aquests informes, als quals els denunciants, a través dels seus representants legals, poden tenir accés, fet que exposa la seguretat dels denunciats. La tercera reflexió passa pel perill derivat de l’aplicació acrítica dels esmentats “indicadors de polarització”, que està permetent que les brigades d’intel·ligència dels cossos policials qualifiquin d’atac gratuït un acte de protesta política o interpretin com a indicador de polarització l’exhibició de qualsevol símbol o consigna política.

La Fiscalia de Delictes d’Odi, davant les creixents crítiques als seus criteris interpretatius sobre els delictes d’odi, s’ha emparat una vegada i una altra en la seva necessària neutralitat. Malgrat això, la realitat és que els seus criteris estan permetent que s’equipari la violència discriminatòria a la protesta política, que s’encausi reconeguts activistes racialitzats per delicte d’odi contra l’extrema dreta i que es consolidi la pràctica policial del perfilatge polític. En els temps que corren, sembla ser que la neutralitat està jugant perillosament a favor de l’extrema dreta.