La decadència d’Espanya és el reflex de la decadència dels seus intel·lectuals. Aquesta és la conclusió que es pot extreure del darrer llibre del politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, ‘La desfachatez intel·lectual. Escritores e intelectuales ante la política’ (Catarata). Sánchez-Cuenca, professor a la universitat Carlos III de Madrid, carrega durament contra una casta d’intel·lectuals que es mostren insolvents quan intervenen en l’esfera pública. Entre ells hi ha Mario Vargas Llosa, Antonio Muñoz Molina, Fernando Savater, Félix de Azúa, Javier Cercas, Arturo Pérez-Reverte i Jon Juaristi.
Es tracta de firmes habituals de les pàgines d’opinió d’‘El País’ i l’‘ABC’, que es forjaren als anys noranta del segle passat, amb la fi del període felipista i l’ímpetu antiterrorista i espanyolista d’Aznar. Segons l’autor del llibre, tots ells comparteixen elements comuns: aprofiten el prestigi públic que els atorga la seva trajectòria literària per pontificar amb total impunitat, des de la supèrbia i des de la trinxera antinacionalista. No els importa sembrar la discòrdia amb idees simplistes i superficials que no estan a l’altura de la capacitat d’anàlisi que demostren en les seves obres.
Sánchez-Cuenca ha tirat d’hemeroteca per confirmar les seves tesis. Un dels que surt més mal parat és Vargas Llosa, tot un premi Nobel avui reconvertit, de la mà d’Isabel Preysler, en una celebritat de la premsa rosa –practica tot allò que va criticar fa quatre anys en el seu assaig sobre la frivolitat de l’època moderna, ‘La sociedad del espectáculo’. Al seu moment la ploma estrella del grup Prisa va arribar a comparar Esperanza Aguirre amb la “Juana de Arco del liberalismo”. D’ella digué que si hagués governat, Espanya hauria evitat un fenomen d’àmbit global com és la crisi econòmica. Poc importa a l’escriptor peruà la vinculació de la baronessa dels populars amb la trama corrupta Gürtel o amb el “tamayazo”, el transfuguisme de dos diputats socialistes que el 2003 catapultaren Aguirre a la presidència de la comunitat de Madrid.
Darrerament Vargas Llosa tampoc no s’ha estat d’atacar el procés sobiranista català amb sentències totalment lapidàries: "Ni siquiera una alta cultura vacuna a la sociedad contra la peste del nacionalismo" o “Una Cataluña independiente sería un país marginado, gobernado por mediocres fanáticos". El mateix pensa el novel·lista català Félix Azúa, que acaba d’entrar a la Real Academia Española. Fa quatre anys, davant la seva imminent paternitat, decidí “exiliar-se” a Madrid perquè no volia que la seva filla es criàs en el “totalitarisme” català. Al seu parer, “l’educació a Catalunya està en mans de talibans i consisteix a ensenyar odi a Espanya”. Per Azúa, la llengua catalana “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”.
al filòsof basc Fernando Savater tampoc no li sap greu fer gala de la seva frivolitat intel·lectual. En un entrevista al diari ‘El español’ de Pedro Jota Ramírez, considerà que el principal problema dels espanyols és “sin lugar a dudas, y desde hace tiempo, el nacionalismo catalán”. Aquesta resposta, segons l’autor de ‘La desfachatez intelectual’, és una “barbaritat poc documentada” tenint en compte la forta crisi econòmica que pateix el país. Qui peca del mateix és el novel·lista Arturo Pérez Reverte, que recentment ha emprat Twitter per atacar Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés dels Diputats: “La España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo”.
Tots aquests intel·lectuals, convertits en mediàtics intocables encantats d’haver-se conegut, no es cansen de dir que el nacionalisme es cura viatjant. En el seu llibre, però, Sánchez-Cuenca recorda que hi ha nacionalistes acèrrims a Catalunya amb una trajectòria molt més cosmopolita que ells. Fora del debat sobre el procés català, també podem trobar la mateixa pobresa argumentativa. És el cas de Jon Juaristi, columnista de l’‘ABC’, que, davant la colpidora foto d’un nin ofegat en una platja de Turquia, va criticar que els refugiats sirians emprin els seus fills per apel·lar al sentimentalisme europeu.
L’autor de ‘La desfachatez intelectual’ lamenta que a Espanya el debat d’idees sigui tan pobre en comparació, per exemple, amb el món anglosaxó, on l’opinió dels periodistes especialitzats té més pes que la dels intel·lectuals clàssics. Tanmateix, Sánchez-Cuenca assegura que els veterans opinadors mercenaris de l’‘statu quo’ espanyol poc tenen ja a fer en un moment en què la premsa tradicional està en crisi. Ara, gràcies a Internet, molts dels seus disbarats poden ser rebatuts des de qualsevol plataforma amb més rigor informatiu. Llarga vida, doncs, a Internet!