Internet: entre el tecnofeudalisme i el bé comú

Aquests dies hi ha hagut polèmica per la decisió de l’alt tribunal del Brasil de suspendre l’activitat de X, l’antic Twitter, atès el paper de determinats comptes en l’intent d’assalt a les institucions del país i la negativa d’Elon Musk de tancar aquests comptes. Musk ja va comprar la xarxa amb una intenció clara d’afavorir les idees reaccionàries que defensa, i no s’ha amagat gens de donar suport actiu a personatges com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Javier Milei i, més a prop de casa nostra, Giorgia Meloni.

Evidentment no ho fa per romanticisme, sinó perquè les desregulacions radicals i la protecció dels privilegis dels milionaris que promouen els líders de la ultradreta afavoreixen els seus negocis i la seva fortuna… Són, en part, una inversió, en certa manera naturalitzada de la mà de la que consideram la democràcia de referència d’occident, els Estats Units, on la progressista Kamala Harris renunciava aquesta mateixa setmana a fer pagar més imposts als multimilionaris, entre els quals destaquen els amos de les tecnològiques de Silicon Valley.

L’economista grec Yanis Varoufakis matisa que Musk va comprar X per intentar colar-se en el club dels senyors tecnofeudals, perquè les seves fites d’emprenedor no eren suficients per generar capital “des del nigul”.  A Tecnofeudalisme (Deusto, 2024), Varoufakis defensa una tesi atrevida: el sistema econòmic ha evolucionat fins a tal punt, de la mà d’internet, que ja no és estrictament capitalisme. Mentre que el capitalisme opera d’acord amb la possessió de béns de capital (maquinària, infraestructures, etc.), el tecnofeudalisme es basa en el “capital del nigul”. Aquest capital (pensem en Amazon i en general en aquestes noves formes de multinacionals de plataforma) s’alimenta de les nostres dades gratuïtament, la qual cosa ens converteix a totes i tots en “serfs del nigul”, que treballam de manera gratuïta engreixant els beneficis d’aquests feus. També hi ha treballadors remunerats, al tecnofeudalisme (els riders, per exemple), “proletaris del nigul” com els anomena Varoufakis, que solen treballar de manera precària per  a les diferents plataformes. 

En el tecnofeudalisme, fins i tot els capitalistes “clàssics” (fabricants i mercaders) són “vassalls del nigul”, en el sentit que allò que ofereixen al mercat no té sortida si no paguen peatge als “nigulistes”. Així, de la lògica capitalista del benefici s’ha passat a una lògica de rendisme, que va llevant sentit a les empreses convencionals, però alhora les necessita. Tot és tan boig que no cal tenir una immobiliària per invertir en valors immobiliaris, així que fins i tot un pot defensar el rendisme sense ni tan sols tenir casa.

Es tracta d’una maquinària perfecta, perquè el “capital del nigul” és capaç de modificar de la mà dels algoritmes els desitjos, creences i tendències dels “serfs del nigul,” entre elles les seves –nostres– opcions de consum, fins i tot el consum d’opcions polítiques, cosa que Facebook ja va provar el 2016 afavorint Donald Trump a través de Cambridge Analytica. Som davant la forma de poder (econòmic però també polític) que més ha crescut en aquests anys, que s’ha multiplicat arran de la covid, que ha accelerat la digitalització de les nostres vides. 

I, no obstant això, no fa gaire estona, internet era nostra, com bé ens recorda Marta G. Franco a Les xarxes són nostres. Una història popular d’internet i un mapa per tornar a habitar-la (Consonni, 2024). L’internet que va néixer gràcies als recursos públics i l’interès de la comunitat científica de compartir coneixement. L’internet que va fer possible el 15-M, l’Occupy Wall Street i, anys abans, el I Fòrum Social Mundial. Una eina que connectava persones i interessos a escala global, i no només com una oportunitat de negoci que sols ha afavorit la concentració del poder en poques mans, amb els senyors tecnofeudals al capdavant. Internet no va néixer essent propietat d’uns pocs, va ser un espai construït col·lectivament per milions de persones, però s’ha transformat en una eina de vigilància, manipulació i control. 

Des d’indrets distints del sud d’Europa i des d’una òptica progressista, Varoufaquis i Franco ens proposen coses distintes, però complementàries: ella, l’empoderament de les comunitats en línia, aprofitant els espais de llibertat que encara existeixen a la xarxa, i fomentant l’alfabetització digital crítica, perquè avui dia, com fa un segle que la gent no sabia ni llegir ni escriure, molts som analfabets digitals. Ell, a través de regulacions nacionals i internacionals que incloguin normatives estrictes i una ampla participació ciutadana en la presa de decisions sobre temes clau, com ara mateix la IA. 

No parlam de temes abstractes, sinó d’allò que defineix els “problemes” que avui en dia percebem (com la immigració o l’habitatge) i com els percebem; de com ens organitzam per fer-hi front i de com, si no democratitzam la tecnologia, no podrem decidir sobre qüestions clau, com ara el turisme, que també transita cap al tecnofeudalisme.