Interseccionaliquè?

Em preocupa el nombre de persones (suposadament) progressistes que qüestiona, d’un temps ençà, aspectes que pareixia que teníem superats com a societat: parl de fets com l’existència de les persones trans i de gènere no binari, o bé la similitud entre les violències i l’opressió sistèmica que aquests col·lectius pateixen i les que pateixen les dones cisgènere. Hi ha qui parla de “l’esborrat de les dones” per mor de la teoria queer i de l’activisme trans, no sense abans declarar: “Si jo estic molt a favor de la interseccionalitat, però…”. Un 'però' que amaga més del que podria parèixer.

Anem a pams: la interseccionalitat és la idea que la identitat i les vivències de les persones no són compartiments estancs, sinó que es poden dividir en eixos diversos que condicionen aquestes vivències i aquesta identitat. Una persona no només és dona o home, sinó que a més té una vivència pel que fa al seu desig, la seva raça, llengua, classe social, la normativitat i les capacitats que té el seu cos i un interminable llistat d’ítems que la fan qui són. Els éssers humans som (per sort!) criatures complexes i diverses, travessades d’innumerables eixos que ens condicionen i que, en els millors dels casos, ens poden ajudar a tirar endavant. D’això en parla d’una manera excel·lent i molt il·lustrativa Maria Rodó-Zárate, al volum 'Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions'.

Així, dur la idea de la interseccionalitat a la pràctica implica admetre que els nostres eixos identitaris ens poden allunyar d’altres persones que es troben en la situació oposada, en algun aspecte, però que alhora ens poden fer coincidir amb aquestes mateixes persones per altres motius. És a dir, que una dona negra i lesbiana pot tenir interessos comuns amb un home blanc també homosexual i diferir d’ell en la resta, i això darrer no hauria d’impedir que plegats lluitassin pel que sí que tenen en comú. Per tant, i torn al començament, la negació de l’existència de les persones trans i no binàries, i més concretament la confrontació de les seves reivindicacions amb els interessos de les dones, em sembla un gran error. L’opressió que aquestes persones i les dones cisgènere pateixen s’assemblen molt, massa, i solen provenir d’un mateix lloc. Les dinàmiques per les quals la societat exclou una comunitat i l’altra en el pla simbòlic i també en el material operen d’una manera sospitosament semblant. És, idò, negar-nos la millor estratègia que podem seguir, mentre qui no és qüestionat de cap manera és el sistema cisheteropatriarcal?

Hi ha una cosa que tenc claríssima de fa anys: les anomenades 'minories' ens hem convertit en una majoria clamorosa. I el dia que les dones, les persones LGBTIQ+, la classe treballadora, els parlants de llengües minoritzades i les minories nacionals, els cossos que algú ha decidit que no importaven o que no havien de tenir veu ens ajuntem, no només compartirem opressions. Farem part, a la fi, d’un món més igualitari, més amable, que ens haurem guanyat plegats.