Santi Millán i la intimitat, aquest tema pendent
Durant la mateixa setmana que veig la sèrie Intimidad, salta a la llum pública la filtració d'un vídeo privat i íntim de Santi Millán. La parella de l'actor, Rosa Olucha, surt a explicar quelcom que hauria de ser evident: els acords que tenen com a parella són personals i no són discutibles; la fidelitat i la lleialtat no haurien de ser motiu d'escrutini públic, i la filtració d'aquesta mena de material és un delicte contra Millán.
Però anem de mica en mica... El primer que em sorprèn molt és la manca d'empatia generalitzada. Potser peco d'innocent, d'optimista o d'il·lusa, però per a mi és absolutament incomprensible que existeixi gent que pugui trobar cap classe de plaer, satisfacció, diversió o entreteniment en una cosa que afecta negativament una altra persona. En segon lloc, i encara més greu, és que aquests fets no només no són casos aïllats, sinó que han provocat catàstrofes personals i, fins i tot, suïcidis. I es produeixen per un delicte comès, sí, però també per la quantitat de gent que no atura la cadena i es fa ressò dels vídeos, fotos i altres documents de caràcter personal i sense cap tipus d'interès públic.
Alguna vegada he sentit l'argument que aquest tipus de vídeos no haurien de fer-se, que és un risc que s'assumeix si deixes “constància” de la teva vida íntima. I mireu: no. Això és com quan parlen de com es vesteix tal noia i de si provoca o no quan surt de festa. La cosa no funciona així: cadascú és amo de fer amb la seva vida sexual (adulta, ètica i consentida) allò que li marqui el desig. No, no hauria de ser un risc: quan comparteixes una trobada sexual amb algú més, també una persona adulta, amb ètica i sota el més rigorós consentiment, la possibilitat que el teu cos i els seus actes arribin a altres mans mai hauria de ser una possibilitat.
I aquí entrem en un altre aspecte de l'assumpte, que és l'aparent incapacitat d'algunes persones d'entendre el concepte de vida privada, siguis qui siguis, i l’aberració d'assumir el cos aliè com un “objecte”. No és la primera vegada que es filtra un vídeo d'aquests i em resulta terrorífic, d'una banda, que el desig d'alguns estigui vinculat a la negació del dret d'intimitat d'uns altres i, de l'altra, que hi hagi pàgines, usuaris i mitjans que es lucrin amb aquesta mena de material.
Et provoca morbo veure un famós tenint relacions sexuals? Doncs t'ho imagines, que les fantasies sí que són teves i de ningú més. Tota la resta és un atac directe als drets d'una persona, que, com qualsevol altra, mereix viure la seva vida sexual adulta, ètica i consentida, de la manera que li plagui.
I amb això vaig a l'aspecte que m'ha cridat més l'atenció de tot aquest assumpte i és la reacció automàtica d'assumir el patiment de Rosa Olucha. Tenim tan inscrit un sol model relacional en què la propietat es dona com a valor tàcit, que assumim que hi ha un pacte que s'ha trencat. Ella, en canvi, va respondre explicant el que és obvi: l'afectat és ell, és la persona contra la qual es va cometre el delicte. No es consideren propietat l'un de l'altre... cosa que hauria de ser sempre així. I allò que es considera respecte a una relació de parella, com a les pràctiques sexuals, es defineix per acords adults, ètics i consentits que no competeixen a ningú més que a les persones que formen part del vincle.
I tot i que el model de parella més estès (en teoria, però aquest és un altre tema) sigui la monogàmia, val la pena recordar que hi ha moltes persones que creen vincles des d'altres paradigmes. I no és nostra la darrera paraula sobre els acords dels altres. És més, ni tan sols hauria de ser de la nostra incumbència tret que siguem part d'algunes de les possibilitats de relació possible.
Que si a Shakira li van ser infidel, que si la noia amb què surt el seu ex és de tal edat i es dedica a tal cosa, que si Rihanna embarassada també va passar per això, que si no va ser així... i ara, que si Rosa Olucha ha estat enganyada, pobreta. El denominador comú és clar: les dones som penalitzades o victimitzades. O ets una trencallars o t'han vist la cara de ximpleta. Prou. De veritat: prou.
Tant de bo algun dia la penalització caigui sobre qui ha de caure, i en aquest cas no em refereixo al senyor que protagonitza el vídeo, sinó als voltors que s'alimenten de la carronya més terrible de la morbositat humana. I, persones que consumiu aquests vídeos o similars: només espero que sigueu conscients que el delicte principal comença amb qui filtra el vídeo, però funciona en cadena gràcies a cadascuna d'aquestes reproduccions, reenviaments, comentaris i actituds d'invasió de la vida privada, més pròpies d'una massa estúpida que d'éssers humans empàtics.
