Invasions petites, però insuportables

“Si m’envies un missatge de veu, no l’escoltaré”. Aquesta és la frase que presideix el meu perfil de WhatsApp, i que no ha servit per a res més que per rebre missatges més llargs encara, perquè ara tothom comença amb un: “Ja sé que no t’agraden els àudios, però...”. No és que no m’agradin els àudios, estimats membres de la llista de contactes. És que els odii perquè els trob invasius. No és cap cosa traumàtica, però em resulten insuportables. Si no teniu ganes d’escriure, podrem sobreviure: vosaltres, sense emetre un missatge, i jo, sense rebre’l. I si estau en una situació que fa impossible l’escriptura, estic segura que podré esperar uns minuts a saber notícies vostres. Perquè les coses que tots nosaltres tenim a dir no solen ser tan importants que requereixin aquesta immediatesa. És clar que hi ha excepcions, però solen ser puntuals i marcar etapes vitals: naixements, casaments, divorcis, accidents i morts alienes, perquè la pròpia sí que no la podrem comunicar per cap canal.

Les persones que som moderadament neuròtiques ho tenim molt complicat, i més en temps de noves tecnologies, que ens colen la companyia indesitjada per forats on abans només hi havia una meravellosa, plaent i silenciosa solitud. Si no és per feina, hi ha moments que no necessit saber de ningú al planeta Terra llevat dels meus fills i dels meus animals, que, per sort, no saben parlar –només d’imaginar que ells també em contassin les seves coses, se’m posen els pèls de punta. Per això, he posat unes línies vermelles de supervivència i comet la gosadia de posar el telèfon en mode ‘avió’ quan: em dutx, estic al vàter, sec una estona després de dinar els caps de setmana i quan dorm, perquè la vibració del telèfon em provoca somnis exasperats, en els quals no hi ha esperança per a la humanitat.

Tampoc no m’agrada el contacte físic amb les persones desconegudes, així que la meva vocació de fer servir el transport públic també té moments d’incomoditat nerviosa. No és estrany trobar-me dins un tren encongida damunt d’un llibre que em permet sortir del cos i viatjar a indrets ben llunyans de l’aturada del polígon de Marratxí, per posar-ne un exemple. Llavors arriba un home –em sap greu, senyors, però això que contaré ho solen fer els homes– i seu al meu costat ben eixancat, no sigui que tancar les cames li afecti la fertilitat i no pugui expandir la seva llavor. En aquests casos, el mir, em mira estranyat, sospir fort i continuam exactament igual, perquè no som capaç de demanar-li si pot tancar les cames. Si només són les cames, ja va bé. Perquè hi ha persones amb moc, tossina o que no es dutxen des de fa un temps. Si és un dia d’aquells que la mala sort em fa una jugada darrere d’una altra, just davant hi haurà una altra tipologia d’ésser invasor: el xerrador o xerradora, perquè aquí no he estat capaç d’establir una tipologia de gènere. De res no em servirà mirar el llibre amb els ulls ben oberts, fent veure que no tenc interès en la conversa. A xerrar s’ha dit.