La investidura: cinc esculls per al PSC

Aquest dimecres ha començat el compte enrere per a la investidura i el més calent és a l’aigüera. Si no hi ha un gir de guió insòlit que ho canviï tot a última hora, sigui perquè el PSC decideix abstenir-se per facilitar la investidura de Carles Puigdemont o perquè el bloc de la dreta espanyola de PP i Vox fa president Salvador Illa, l’única opció que té el candidat socialista de ser investit és convèncer Esquerra Republicana que li doni suport. Però els republicans ja han deixat clar, per activa i per passiva, que si hi ha alguna opció que això passi serà perquè abans s’haurà aconseguit un pacte en matèria fiscal que justifiqui aquest suport. En aquest context, el PSC ha de superar alguns esculls complexos si no volem tornar a les urnes el 13 d’octubre.

1. L’exigència d’ERC. Ja fa mesos que el president Pere Aragonès va tornar a posar el tema del finançament a l’agenda política i va plantejar la necessitat d’un finançament singular per a Catalunya. Fins i tot els socialistes admeten ara, per exigències del guió, que és injustificable que els ciutadans de Catalunya siguem els tercers que més recursos aportem a l’Estat i siguem els catorzens a rebre’n. Això, any rere any i dècada rere dècada, perpetua un mal tracte fiscal que s’ha d’acabar. Esquerra s’ha marcat aquest objectiu i la conjuntura política, tant al Parlament com al Congrés, obre una oportunitat que caldria aprofitar.

2. La dependència del PSOE. Qui té els diners i la clau de la caixa és el govern de l’Estat. Res del que pugui prometre el PSC es podrà complir sense que la Moncloa s’hi hagi compromès abans. Per tant, la pilota de la investidura de Salvador Illa està a la teulada de Pedro Sánchez, que haurà de fer malabarismes amb la majoria d’autonomies, governades pel PP, que voldran vetar qualsevol acord que impliqui donar un euro més a Catalunya.

3. L’abisme de les eleccions. Ningú pot saber del cert quina dinàmica electoral hi haurà d’aquí a quasi quatre mesos si finalment tornem a votar. Però és molt possible que, fins i tot guanyant algun diputat, el PSC no tingui prou suports si Esquerra o els Comuns no mantenen o milloren els seus resultats. L’aritmètica avui ja ve d’un diputat, i per això no sembla que els socialistes tinguin incentius per temptar la sort i situar-se en un escenari pitjor. És el contrari del que li interessa a Junts, que si es tornen a tirar els daus electorals pot beneficiar-se d’una correlació de forces que avui no existeix.

4. La consulta a la militància d’ERC. La direcció d’Esquerra ja va deixar clar des del principi que els acords als quals pugui arribar amb les diverses forces polítiques per donar suport a la investidura els sotmetrà als vuit mil militants del partit, a través d’una consulta telemàtica. No cal ser gaire perspicaç per saber que si el pacte al qual s’arribi no és de gruix i no suposa una millora clara en l’àmbit del finançament, els republicans no hi donaran llum verda. Amb la consulta, està clar que ERC guanya força negociadora i el PSC errarà de ple si no té en compte aquest element i no treballa per a una proposta ambiciosa i defensable.

5. La desconfiança pels incompliments. Tots els partits catalans han sortit escaldats amb els pactes amb el PSOE. A l’hora de complir els acords, la maquinària de l’Estat té mil i un ressorts per tirar aigua al vi. La llista d’incompliments és llarga. Sense anar més lluny, Junts va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez amb la promesa de l’oficialitat del català a Europa, deixant clar que es cobrava per avançat. Però aquesta fita continua pendent i sense data. També Esquerra ha tastat aquesta medicina, i per això ara s’ha conjurat per a evitar que la història es repeteixi amb el finançament.

Seria d’una gran ingenuïtat creure en la promesa d’un nou model de finançament feliç que retorni més diners a Catalunya sense treure’n a altres comunitats. Això no passarà. Potser es pot fixar el principi d’ordinalitat (que la comunitat que més aporti sigui també la que més rebi al final, que la segona que més aporti sigui la segona que més rebi i així successivament) i es pot desplegar el consorci tributari de què parla l’Estatut, però això, si es complís, no donaria fruits fins d’aquí a uns anys.

Com a pas previ a tot això, en la línia del que ja van pactar Esquerra i el PSOE per investir Sánchez, condonant 15.000 milions d’euros de deute de la Generalitat amb l’Estat, ara es podria ampliar l’acord fins a eixugar els 45.000 milions encara pendents. Seria una mesura de gran impacte per les arques de la Generalitat, ja que equival al pressupost d’un any sencer, i donaria més marge per finançar els necessitats serveis públics catalans. Complir això sí que és a les mans del govern del PSOE i ho pot fer sense perjudicar ningú. Pagar al comptat seria la millor manera de poder arribar a acords.