Investidura i impostura

Catalunya té nou president: Salvador Illa. És el tercer president socialista que dirigirà el govern català, després de Pasqual Maragall i José Montilla, però el primer que ho serà havent guanyat unes eleccions. Aquí tenim el primer motiu pel qual Illa és president, haver quedat primer. Tanmateix, aquest no constitueix el principal motiu de la seva elecció, com ho demostra el fet que altres dos socialistes, Pedro Sánchez i Jaume Collboni, són respectivament president i alcalde havent perdut les eleccions. La raó autèntica per la qual Illa ha sigut elegit 133è president de la Generalitat es basa en el fet que el tripartit sumava. Alguns ho vàrem advertir reiteradament: si el tripartit suma, es farà. I així ha estat. És una equació que no falla mai, excepte quan Esquerra Republicana pot ostentar la presidència, com ha succeït en aquests darrers anys, amb Pere Aragonès.

El fet que Salvador Illa sigui el nou president és un èxit del món unionista i un fracàs del món independentista. Un fracàs, per cert, anunciat i precedit per la incapacitat manifesta de construir ponts i per l'habilitat esmolada de dinamitar-los. En menys d’una dècada hem passat d’una fórmula integradora com Junts pel Sí, que havia de permetre un treball en comú i una cultura de col·laboració, a un campi qui pugui i al naixement d’un nou tripartit. Des d’un punt de vista polític, i sobretot des d’una visió i un sentiment de país, em dol que sigui així. Avui, amb aquest resultat, els esforços i sacrificis ingents que han fet un munt de gent per avançar cap a la sobirania queden, com a mínim, desdibuixats.

Per engendrar el nou tripartit, ERC ha aplicat el manual: fes allò que et perjudiqui menys a tu i que perjudiqui més el teu adversari. ERC no es podia permetre una repetició de les eleccions. La seva davallada a totes les convocatòries electorals del darrer any, la profunda divisió entre els seus líders, l’ensorrada ètica que suposa l’afer dels cartells utilitzant una malaltia duríssima que colpeix tantes famílies, i l’absència d’un candidat clar amb prou atractiu electoral; tot apuntava a impedir una nova cita amb les urnes. L’acord que va fer possible el pacte amb els socialistes té prou contingut per presentar-lo de manera positiva, tot i que una part significativa de les bases hi varen votar en contra. Es tracta d’un pacte que des d’un punt de vista formal aguanta, però que tothom sap que té el terra, el sostre i les parets de vidre. Qualsevol cop, i n’hi haurà molts, el pot esquerdar o trencar.

La investidura del president Illa va coincidir, però, amb un altre fet rellevant: la impostura d’una part del sistema judicial espanyol que es nega a aplicar una llei vigent, la de l’amnistia. Si per impostura entenem l’acte d’un impostor, i definim l’impostor com aquell que enganya assumint un rol que no és el seu, conclourem que l’actuació d’uns magistrats que utilitzen el seu enorme poder per intervenir en el joc polític és un acte d’impostura, i dels més greus. De la mateixa manera que tot demòcrata sap que correspon al poder judicial interpretar les lleis i dictar les sentències, no és menys veritat que un poder tan gran com el judicial només es pot exercir amb un respecte escrupolós per les lleis aprovades pels únics que les poden fer, és a dir, els Parlaments, que representen la sobirania que emana del poble. Prostituir aquest principi, com s’està fent amb la llei d’amnistia, no només suposa una greu immoralitat, sinó un atac directe a la línia de flotació de la democràcia. La llei d’amnistia és clara en el seu contingut, i és diàfana en la voluntat del legislador d’esborrar com a delictes les actuacions vinculades al procés sobiranista. El tema no és si la llei agrada o no, si convé o no: és la llei, i s’ha d’aplicar. No es pot potinejar a conveniència de part. De la mateixa manera que alguns ens hem hagut d’empassar una dura persecució per defensar les nostres idees, i n’hem hagut d’assumir les conseqüències, ara toca a d’altres empassar-se una llei que no els agrada però que està vigent.

El dia de la investidura, dos diputats de Junts, Carles Puigdemont i Lluís Puig, no varen poder ocupar els seus seients a l’hemicicle del Parlament, com els corresponia per voluntat i decisió de la ciutadania, i com els permetia la llei d’amnistia. Més enllà del tema, sempre opinable, de com es va produir el retorn del president Puigdemont, el fet fonamental és per què no va poder seure lliurement al seu escó per participar en la sessió, tot i saber que ell no seria l’elegit, com ens ha passat a d’altres més d’un cop. Tots els demòcrates, independentment de les nostres idees, hem de tancar files en defensa del que és essencial: els drets fonamentals ho són, i el dia de la investidura van quedar novament trepitjats. L’ombra dels dos diputats absents plana i planarà sobre la sessió viscuda al Parlament. I no oblidem que les ombres acostumen a ser allargades.