Ser inviolable és 'cool'!

Llegim a l’ARA que Joan Carles I “ha decidit demandar la seva examant Corinna Larsen” deu dies després de demandar "l’expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla”. Tira’n un tros a l’olla.

Vejam. La Constitució espanyola diu que el rei “és inviolable”. Ser inviolable és una cosa molt, molt seriosa i molt, molt medieval: és ser impune per cometre qualsevol mena de delicte. El rei, sent “inviolable”, podria o ha pogut “violar”, i no seria castigat com per exemple Dani Alves. (Perdó, potser no és el millor exemple.) Si ell pot cometre delictes i no se’l jutjarà, la mínima consideració que hauria de tenir seria no acusar de delictes els plebeus sense inviolabilitat.

Imaginem que Corinna va a judici per causa de la demanda emèrita. I en aquest judici ella explica que l’emèrit cometia delictes. I que aquests delictes es poden provar. No serviria de res, perquè l’emèrit és inviolable. Com s’hauria de defensar, Corinna, doncs? Qualsevol monarca “del segle XXI, etcètera” amb un mínim de decència renunciaria a la inviolabilitat, perquè no li caldria, segur com estaria de no voler cometre cap delicte. Els motius de la demanda, deixeu-m’ho dir, són del tot curiosos. L’emèrit acusa l’examant (la dona que ha fet possible la foto de l’emèrit en calça curta fent carn a la brasa en una barbacoa comprada al mateix súper que vostè) de quedar-se uns diners que li va “donar” “perquè els hi guardés”. L’examant diu que els diners “són un regal” i no els hi pensa tornar. Són estranyes les dues coses. Jo, si vull guardar diners, no els hi dono a l’amant, sinó al banc, on seran fiscalitzats. Jo, si soc l’amant, no accepto els diners com a regal, perquè significa que són lliures d’impostos, és a dir: negres.