Som invisible? Cap problema
feia temps que no sentia parlar d’un tema recurrent sobre les dones de mitjana edat, un grup del qual tenc l’immens honor de formar part: som invisibles. Però darrerament torn a llegir articles amb preguntes metafísiques, com “La societat invisibilitza la dona a partir dels 40 anys?”, “Per què les dones grans continuen sent invisibles?”, “Així serà la revolució de les senior: d’invisibles a essencials per a la societat” –fer servir una paraula com senior, ja deixa clara la ridiculesa de l’autora d’aquest article, potser perquè és jove i pensa de manera inconscient que mai arribarà als 50.
No seria convenient, en primer lloc, no generalitzar ni adoctrinar sobre quin posicionament cal tenir davant de la invisibilitat? Perquè hi ha dones a qui, en general, ens agrada ser invisibles. Em cansa que la gent em vegi, que em facin massa cas, que em tinguin massa en compte –fins i tot no m’agrada que em facin regals. Si em tenen massa en compte, em sent forçada, violentada, tensa. És demanar massa que la majoria de les persones que conec passin de mi com jo faig amb la majoria de les persones que conec? No m’agrada demanar coses que no són importants: què has fet? D’on vens? On vas? Com va? Així que tampoc em fa gràcia que me les demanin. Per sort, un dels avantatges de la invisibilitat és que a la gent li deixa d’importar què fas quan no hi ets de cos present.
Tampoc no m’agrada mirar a la cara de la gent pel carrer. Bàsicament perquè el que m’entusiasma és mirar les finestres i els balcons dels edificis, per jugar a imaginar quines vides s’hi amaguen –quan vaig veure Caro Diario i vaig descobrir que Nanni Moretti feia el mateix mentre anava amb una vespa per Roma, quasi vaig botar d’alegria per compartir una cosa tan important amb una persona tan llunyana, que no sap qui som ni ho sabrà mai. Quan la gent em mira pel carrer em sent molt incòmoda, perquè em veuen amb el cap aixecat i deuen pensar que, o bé tenc un torticoli fort, o bé hi ha algun ésser mitològic als cels que em fa arribar el seu missatge apocalíptic. Però gràcies a la invisibilitat cada vegada m’he de preocupar menys per qui em mira, excepte quan vaig a passejar els cans pel meu barri amb un pijama ple de forats: les persones que hi estan de pas no se’n poden avenir.
El meu plaer per la invisibilitat no és naïf, sé que té inconvenients. De vegades, som invisible quan faig tasques desagradables a casa i els meus fills es fan els cecs per no fer la maleïda pregunta que els pot condemnar a passar un horabaixa netejant els banys: “T’ajud?”. També és dur ser invisible quan tens un problema i, després d’anys i anys d’esforços perquè ningú no et vegi, ara no pots anar amb les meves històries als altres. Però, malgrat tot, preferesc ser invisible.
