Invisibles i omnipresents

La Soledat, juntament amb altres companyes que es dediquen a les cures, participa en actes reivindicatius que finalitzen amb una demanda comuna: “Sense nosaltres no es mou el món”. Al seu costat, la seva companya Ana, de 53 anys, explica que va perdre la feina després d’una baixa maternal i que des de llavors és treballadora de la llar i les cures. Aixequen la veu i s’organitzen perquè no volen continuar sent invisibilitzades, discriminades, explotades i excloses dels seus drets socials i laborals.

A què es dediquen? Què són les cures? Expliquen que s’encarreguen de feines tan bàsiques però a la vegada tan importants per sostenir la vida com anar a comprar, preparar els àpats, netejar la casa o rentar la roba. També cobreixen necessitats vitals que garanteixen el benestar de les persones grans i de la infància. Moltes d’aquestes persones de les quals tenen cura tenen alts graus de dependència per incapacitat o malalties diverses, i algunes viuen soles.

Malgrat que la pandèmia va evidenciar la seva contribució essencial i que el 85% de la població considera que les cures són imprescindibles per al funcionament de la societat, les feines de la llar i les cures continuen sent socialment infravalorades, insuficientment regulades, gratuïtes o mal pagades. Segons dades d’Oxfam Intermón, la percepció social del valor de les cures es determina pel tipus i grau de situació a què s’està exposat. Així, qui té una consideració alta per les cures són les persones de l’anomenada generació sandvitx, que assumeixen simultàniament la cura de persones de més de 65 anys dependents i l’atenció a la infància i l'adolescència.

En l’actualitat, les necessitats de cures es resolen en l’entorn familiar, i sobretot són cobertes per les dones. El 2023, a l’estat espanyol 376.000 persones es van afiliar al Sistema Especial de Treballadores de la Llar. El 95,5% són dones, i gairebé la meitat són estrangeres. A Catalunya hi ha 28.300 treballadores de les cures a domicili, de les quals 24.000 són estrangeres, gairebé el 84% del total, segons dades de l’Enquesta de Població Activa. No hi figuren les dones migrades en situació administrativa irregular ni aquelles que, encara tenint papers, es veuen obligades a assumir feines sense contracte. Moltes vegades ho fan en condicions d’explotació laboral, sobretot en els casos en què les dones treballen d’internes.

Segons estimacions oficials, l’any 2030 el 30% de la població de l’estat espanyol i el 21% de la població catalana tindran més de 65 anys. Això significa que tindrem més demandes de serveis de cures i possiblement unes necessitats de dependència majors que les actuals. No estem preparats per fer front a una possible “crisi de les cures”, i queda molt per fer fins a aconseguir que les necessitats de cures siguin reconegudes com un dret. Cal avançar cap a un sistema integral de cures basat en la corresponsabilitat i que estigui prou finançat. Les persones que treballen en aquest sector han d’estar valorades, i els seus drets laborals s’han d’equiparar als de la resta de persones treballadores.

Hauria de ser una prioritat tant per al govern espanyol com per al català finalitzar el procés de transposició del Conveni 189 de l'OIT a la legislació estatal. Encara que ja s’ha iniciat amb el reconeixement del dret a l’atur i a la protecció davant de l’acomiadament, queden pendents de resoldre aspectes clau com la situació de la feina d’internes, la protecció davant de les agències de col·locació i les plataformes digitals, el dret de negociació col·lectiva, la professionalització, la prevenció de riscos laborals i l’actuació de la Inspecció de Treball.

S'acosten les eleccions catalanes, i tant la dignificació del treball de la llar i les cures com la millora de les condicions laborals haurien d'estar sobre la taula. És un repte present i futur per a la societat i per al govern català transformar la nostra mirada i les nostres polítiques sobre les cures, reconèixer el dret a cuidar i a ser cuidades i garantir unes condicions laborals justes.