Invitant a una commemoració valenciana (1953)

De l’article de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) signat com a Vicent Peris, pseudònim que aquest eminent assagista i articulista, membre de l’IEC, emprava en revistes de l’exili, com en aquest cas a Pont Blau (Mèxic, VII-VIII, 1953). En aquesta peça Fuster commemorava dos aniversaris de l’influent dominic Vicent Ferrer (València, 1350 - Bretanya, 1419). Avui se celebra a Alacant la Diada del País Valencià.

L’any 1950 s’esqueia el VI centenari del naixement de Vicent Ferrer; l’any 1955 s’escaurà el V de la seua canonització pel papa valencià Calixte III. La primera efemèride se celebrà, a penes, en el País Valencià, i encara això d’una manera absolutament indigna: a base de discursos buits i ridícules cabalgates. L’altra s’acosta amb els mateixos símptomes. És depriment pensar la trivialitat amb què els valencians practiquen el ritu estimulant de les commemoracions, frustrant-lo en la seua essència. No cal dir que els catalans dels altres dos països s’abstingueren quasi per complet de recordar, fa tres anys, la data vicentina. Tot s’esdevingué aleshores com si Vicent Ferrer no significàs res en la història i la cultura de tot Catalunya, i així tornarà a passar l’any 1955, quan l’ocasió semblarà potser estrictament religiosa. [...] Vicent Ferrer ha tingut mala premsa en el catalanisme. [...] Un tenebrós tòpic romàntic ha fet de Vicent Ferrer l’eminència grisa de la “unitat espanyola”. Tòpic catalanista, del qual s’han apoderat, molt contents, els panegiristes d’aqueixa unitat. Fora desplaçat ací plantejar, en termes polèmics, la qüestió de Casp. M’interessa, però, indicar-ne alguna cosa. [...] Fixar l’inici de la decadència de Catalunya en el Compromís de Casp em sembla una especulació arriscada. El centre de gravitació política de la Corona d’Aragó passà aleshores de Barcelona a València, i hi va perdurar gloriosament durant un segle. Però València també és Catalunya. Al període dels Trastàmara pertanyen fets i figures tan excelsos, o potser més, que els dels segles anteriors. La unió amb Castella, per altra part, ni venia fatalment imposada pel canvi de dinastia ocorregut a Casp, ni hauria quedat lògicament exclosa si hi hagués prevalgut la candidatura del Comte d’Urgell. [...] Si Vicent Ferrer va obrar a Casp com un home del seu temps i de la seua condició havia d’haver obrat, ens ho diran els historiadors. Com que les coses, després, ens han anat malament, caldrà pensar si la culpa no serà d’alguns motius més profunds. Miquel d’Esplugues ja indicà la inhibició del Principat davant el complex d’interessos que es debatia a Casp. Els aires del Renaixement –en política– foren perjudicials per a una Catalunya que havia perdut –per la raó que siga, imprevisible per a mestre Vicent i per a tothom, aleshores– la monarquia que els podia haver aprofitats. El descobriment d’Amèrica i altres esdeveniments acabaren de tòrcer el nostre destí. Però m’he desviat del punt de partida. Jo només volia cridar l’atenció dels catalans d’avui sobre l’oportunitat de reparar el tradicional ostracisme nacional en què han tingut Vicent Ferrer. [...] El País Valencià farà el que podrà i el que li deixaran fer, en aquesta avinentesa. Els altres Països de Llengua Catalana hi estan obligats igualment. [...]