Ioga, 'mindfulness' i Bach
Sou addictes al ioga, al mindfulness' o a qualsevol altra via orientalitzant per “despertar tot el potencial que hi ha a la nostra vida”? Totes contenen almenys un component de relaxació i de benestar espiritual. Sempre hi trobareu, ben a prop, el mot 'meditació'. El mindfulness, ens diu Wikipedia, “és una activitat o estat mental consistent a estar atent de manera conscient i intencional a allò que hom fa en el moment present, sense jutjar, afeccionar-se o rebutjar d’alguna manera l’experiència”. En fi...
Que aquestes pràctiques les segueixin tantes persones del món occidental vol dir, sobretot, que el món occidental pateix la mancança, almenys, de dues virtuts cardinals, la fe i l’esperança –la caritat va per un altra drecera. Milions de persones senten un buit immens que habitualment s’atribueix a la pandèmia, quan en realitat buits semblants havien corcat l’ànima de molta de gent.
La pandèmia ens ha aplegat una mica desubicats. No estàvem avesats a les grans desgràcies universals. Sabem de sempre que un cert nombre de calamitats abastaran les nostres vides una a una, però no comptam amb la desgràcia global entre les probabilitats a què estam exposats. Per això, quan ens aplega, ens venç físicament i anímicament, ens sentim assenyalats i agredits per totes les forces del mal. Si, a més, vius en una terra com la nostra, normalment aliena a terratrèmols, sense volcans, la desgràcia encara augmenta en intensitat. És clar que tenim inundacions per torrentades indòmites, però no podem oblidar que solen ser responsabilitat de les institucions públiques, que no han netejat els torrents o no els han traçat de manera que puguin posar un cert ordre durant les barrumbades.
Bé, tornant al ioga, al mindfulness i a altres vies de recerca de la felicitat en aquesta vall de llàgrimes, en parlava fa poc amb un psiquiatre especialment interessat en aquestes derives de la ment humana. I és així com vaig saber que aquest savi, quan algú, pacient o amic, li parla de les meravelles d’aquestes tècniques, els diu que tot això està molt bé, però també els pregunta si han provat d’aclucar els ulls, cercar una postura còmoda i escoltar algunes cantates (o sonates?) de J.S. Bach. En general li contesten que no. I em diu: Bach és més eficaç que totes aquestes pràctiques importades d’Orient o guionitzades a Califòrnia. I és com si demanéssim en préstec allò que aquí tenim de sobres.
