Ionquis de la veritat oculta
Entre l’aniversari de l’11-M, les fotografies falsejades de Kate Middleton i que ara venen eleccions, és un bon moment per parlar de conspiracions. Les teories de la conspiració tenen molt mala fama, però la veritat és que no hi ha política sense conspiració. El que vull dir és que no hi ha canvi polític: si entenem política com a gestió de l’ordre, naturalment que la política equival a la producció de discursos que generin confiança en el sistema, mentre que si entenem política com la transformació d’aquest mateix sistema, la cosa es capgira i el millor polític és el que dissemina més desconfiança sobre l’estat actual de les coses. Ara bé, quina és la diferència entre una teoria de la conspiració delirant i una sospita d’aquelles que indignen i mobilitzen per canviar el que caldria canviar?
El problema de la conspiració és el problema de l’accés a la veritat, que és el problema propi de la filosofia. Per això el relat filosòfic més famós és el d’una conspiració: el mite de la caverna de Plató, que tots aprenem a l’escola, parla d’un grup de presoners captius dins d’una cova des de la infantesa, encadenats de manera que tot el que poden veure són les ombres d’uns objectes o titelles que uns personatges misteriosos fan desfilar per davant seu. El filòsof és aquell que sospita que alguna cosa falla i es posa a buscar la porta de sortida de la cova. L’actualització més pop del mite de la caverna potser és la nissaga de Matrix, de les germanes Wachowski (que, per cert, van estudiar filosofia a la universitat i han deixat clar en moltes entrevistes que es van inspirar en Plató). Significativament, mentre que el protagonista de l’al·legoria de La República accedia a un reialme de veritats assolellades fora de la cova, quan Keanu Reeves escapa de la simulació no es troba un paradís, sinó l’infern, i, encara pitjor, una revolució proletària per organitzar.
Si suposem que no vivim dins d’una simulació, només ens queda el camí de la filosofia, que és el que va emprendre Sòcrates pels carrers d’Atenes preguntant a tothom què vol dir justícia, coratge o veritat, llimant la confiança dels joves en els discursos d’ordre i obrint la porta al canvi, fins que es va fer matar. Però Sòcrates creia que darrere de les ombres hi havia una veritat eterna i evident, mentre que, en els nostres dies, tot és tan complex, interrelacionat i canviant que hem deixat de creure que els nostres cervellets puguin abastar tota la veritat. Per això, després de Plató, a l’escola ens parlen de Nietzsche, un dels tres “mestres de la sospita”, conjuntament amb Freud i Marx. La gran aportació d’aquests filòsofs és ensenyar-nos a veure que, darrere de certs discursos que es fan passar per veritat, en realitat pot haver-hi desitjos inconscients, voluntat de poder o la lluita de classes. Per molt que això s’intenta contenir amb contradiscursos positius sobre el progrés de la humanitat, l’estat del benestar i els drets humans, tard o d’hora la realitat no està a l’altura de tant d’optimisme. La sospita no es pot superar mai del tot i qualsevol discurs lluminós sempre genera un fort desig de preguntar-se quina foscor hi ha al darrere.
La proliferació de teories de la conspiració és el resultat de la necessitat d’omplir aquest buit combinada amb la falta de discursos crítics que facin patxoca. La demanda de sospita és fixa, i el que canvia és l’oferta: tots som una mica ionquis de la veritat oculta i ens trobem en un cas típic de droga de mala qualitat inundant el mercat. Mentre que una bona crítica ideològica analitza el món basant-se en fets tan universalment observables i racionalment discutibles com sigui possible, com ara la distribució objectiva de la riquesa entre persones i territoris, les teories de la conspiració són narracions que ho fien tot al reialme de la subjectivitat. Si deixem de parlar dels diners que costa una família reial, comencem a invertir el temps a analitzar les habilitats de Kate Middleton amb el Photoshop. Perquè la hipòtesi de l’autoria islàmica de l’11-M s’obri camí mediàtic, cal una caverna (!) mediàtica en què no circulin explicacions sobre els beneficis materials de la guerra per als que la van promoure.
La gràcia és que les crítiques ideològiques més capaces de treure’ns al carrer s’expressen en forma de teoria de la conspiració: “Els rics han dissenyat un sistema trucat”, “Els homes promouen la cultura patriarcal”, “Espanya ens roba”. Aquestes proclames polítiques intenten basar-se en anàlisis objectives de la realitat i, al mateix temps, són més eficaces quan aconsegueixen retratar els adversaris polítics com una conxorxa autoconscient i activa en la defensa dels seus privilegis. Ara que està de moda ridiculitzar les teories de la conspiració i dir que totes les desigualtats són impersonals i sistèmiques, que no hi ha ningú movent els fils darrere les cortines, també pot ser útil pensar que a vegades es filtren documents o gravacions que demostren que l’adversari sí que sap el que fa. Desemmascarar les teories de la conspiració pot ser útil, però encara ho és més fer una bona contraconspiració que exposi i materialitzi que darrere de certes il·lusions hi ha, efectivament, una enganyifa dels de dalt.