Per què l’Iran no vol una guerra
La guerra a Gaza s’ha estès fins allà on molts temíem, i el conflicte ja afecta el Líban, Síria, l’Iraq i el mar Roig. Amb els repetits atacs nord-americans contra els houthis del Iemen aquest mes, la por a una conflagració regional més gran no para de créixer.
En cadascun d’aquests escenaris hi ha l’Iran, i la pregunta de si Teheran i la seva poderosa força militar entraran en una guerra a gran escala.
Fa anys que l’Iran proporciona finançament, armes o entrenament a Hamàs i Hezbol·lah, que lluiten contra Israel, i als houthis, que han atacat vaixells al mar Roig. Els últims dies l’Iran també ha llançat atacs en represàlia per un atemptat mortal a principis d’aquest mes, i ha afirmat que té com a objectiu el quarter general dels espies israelians de l’Iraq i l’Estat Islàmic de Síria. També ha intercanviat atacs amb el Pakistan a banda i banda de la frontera que comparteixen.
Tot i que l’Iran afirma clarament la seva força militar enmig de la creixent convulsió regional, això no vol dir que els seus líders vulguin entrar en una guerra a gran escala. Ho han dit públicament i, cosa potser més important, han evitat a consciència emprendre accions militars directes contra Israel o els Estats Units. Sembla que el règim s’acontenta de moment amb inclinar-se per la seva vella estratègia de guerra indirecta: els grups que a qui dona suport lluiten contra els enemics de l’Iran, i fins ara ni Israel ni els Estats Units han manifestat cap mena d'interès en contraatacar frontalment.
Darrere el rebuig de l’Iran a un conflicte a gran escala hi ha els problemes interns que preocupen el règim. El veterà líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, pretén assegurar el seu llegat, contrarestant els vents polítics contraris per instal·lar un successor amb idees afins, perseguint l’objectiu d’una arma nuclear i assegurant la supervivència del règim com a paladí islamista dominador del Pròxim Orient, i això depèn de no deixar-se arrossegar a una guerra més oberta.
El govern de l’aiatol·là Khamenei intenta mantenir sota control la seva oposició política des del 2022, quan la República Islàmica es va enfrontar potser a l’aixecament més greu des de la revolució. La mort de Mahsa Amini sota la custòdia de la policia de la moral va provocar una frustració generalitzada amb els líders del país i va desencadenar un moviment nacional amb la intenció explícita d’enderrocar la teocràcia. Amb mètodes brutals, les forces de seguretat dels mul·làs van recuperar els carrers i les escoles, ben conscients que fins i tot les protestes no organitzades poden convertir-se en una amenaça per al règim. L’Iran també s’enfronta a una crisi econòmica derivada de la corrupció, la mala gestió fiscal crònica i les sancions imposades a causa de les seves transgressions en el camp de les armes nuclears.
Encara que les circumstàncies fossin menys difícils, la successió seria una tasca delicada a l’Iran. L’única altra vegada que la República Islàmica ha hagut d’escollir un nou líder suprem des que es va fundar el 1979 va ser el 1989, quan va morir l’aiatol·là Ruhollah Khomeini, el pare de la revolució. Aleshores, l’aiatol·là Khamenei va tenir por que el règim no aconseguís culminar el procés i que els seus enemics occidentals i de dins del país fessin servir el buit de poder per enderrocar la jove teocràcia.
Avui, l’Assemblea d’Experts de l’Iran, una organització de 88 clergues d’edat avançada, està constitucionalment facultada per elegir el pròxim líder suprem. Una gran part d’aquest procés es porta en secret, però informes recents dels mitjans iranians indiquen que una comissió de tres persones formada pel president Ebrahim Raisi i els membres de l’Assemblea l’aiatol·là Ahmad Khatami i l’aiatol·là Rahim Tavakol està examinant candidats sota la supervisió de l’aiatol·là Khamenei. Tot i la intenció de fer que aquest procés sembli una recerca oberta en l’entorn polític fracturat, és gairebé segur una escenificació per dissimular la instal·lació d’un altre conservador revolucionari al càrrec.
Per a l’aiatol·là Khamenei, un company de línia dura religiosa seria l’únic candidat apte de cara a continuar la recerca del domini regional de l’Iran, o de cara a garantir un altre aspecte clau del seu llegat: la fabricació d’una arma nuclear. Mentre el món s’ha centrat en les guerres d’Ucraïna i Gaza, Teheran s’ha anat apropant a poc a poc a la bomba, a còpia d'elevar els índexs d’enriquiment d’urani, construir centrifugadores més avançades i millorar l’abast i la càrrega dels míssils balístics. En un moment en què la bomba sembla molt propera, és poc probable que l’aiatol·là Khamenei posi en perill aquest progrés mitjançant una conducta que podria convidar a atacar aquestes instal·lacions.
Mentre supervisa la successió i les ambicions nuclears de l’Iran, l’aiatol·là Khamenei sembla conformar-se, de moment, en deixar que les milícies àrabs de tot el Pròxim Orient facin el que Teheran els ha pagat i entrenat per fer. L’anomenat “eix de resistència” de l’Iran, que inclou Hamàs, Hezbol·lah i els houthis, és el nucli de la gran estratègia de la República Islàmica contra Israel, els Estats Units i els líders àrabs sunnites, que permet al règim atacar els seus adversaris sense utilitzar les seves forces o posar en perill el seu territori. Les diverses milícies i grups terroristes que Teheran alimenta li han permès expulsar indirectament els Estats Units de l’Iraq, mantenir la família Assad a Síria i, el 7 d’octubre, contribuir a infligir un atac profundament traumàtic a l’estat jueu.
Mentre els seus combatents aliats incendien el front nord d’Israel mitjançant atacs esporàdics de míssils de Hezbol·lah, instiguen atacs a les bases nord-americanes de l’Iraq i impedeixen el transport marítim al mar Roig i al golf d’Aden, l’Iran probablement espera pressionar la comunitat internacional per frenar Israel. I l’imperatiu de no estendre la guerra Israel-Gaza, que fins ara ha guiat la política nord-americana i israeliana, significa que no és probable que ni els EUA ni Israel prenguin represàlies contra la República Islàmica, només contra els seus aliats.
Sens dubte, Hamàs, que Israel ha promès eliminar, és valuós per a l’Iran. El règim ha invertit temps i diners en aquest grup i, a diferència de la majoria d’agents i aliats de la República Islàmica, Hamàs és sunnita, cosa que ajuda la teocràcia xiïta a transcendir el sectarisme a la regió. L’alliberament dels palestins, que han tingut la simpatia dels revolucionaris iranians des que l’Organització d’Alliberament de Palestina els va ajudar a combatre el xa el 1979, també és crucial en la missió antiimperialista i islamista del règim clerical.
Per a l’aiatol·là Khamenei, però, el front de l’interior del país sempre prevaldrà sobre els problemes dels veïns. Al final, en cas que Israel aconsegueixi el seu objectiu d’eliminar Hamàs, el més probable és que l’estat clerical accepti la desaparició del grup, encara que sigui a contracor.
No cal dir que, com més conflictes tinguin la participació directa o indirecta de l’Iran, més augmenta la possibilitat que un atac descontrolat o mal concebut pugui fer que la violència agafi una direcció que a l’Iran no li interessa. La història està plena d’errors de càlcul i hi ha una possibilitat real que l’Iran s’embranqui en el conflicte a gran escala que intentat evitar.
Ara bé, el líder suprem de l’Iran és el governant més longeu del Pròxim Orient precisament per la seva extraordinària capacitat de combinar combativitat amb precaució. Si busca estendre la revolució islàmica més enllà de les seves fronteres, és perquè comprèn les debilitats i les fortaleses de la seva terra natal.
En altres paraules, l’aiatol·là Khamenei coneix els seus límits, i sap quin és el llegat que ha d’assegurar perquè la revolució sobrevisqui a la seva mort.
Copyright The New York Times
